Finalment, sense costar gaire, em varen convencer! Amb la Gemma ja teniem plans per Setmana Santa però aquest viatge ens atreia més als dos. Unes setmanes més tard, comentant-ho amb amics, se'ns va afegir suport economic i companyuia, la Neus.
Ja teniem doncs 4 viajers, un cotxe i un pressupost: 750 € per cap com a máxim.
Anaven passant els dies i va arribar una mala notícia, l'amic Juanete que també havia de "baixar al moro" i amb qui preveiem contactar durant el viatge, havia de renunciar a aquest. Una llàstima, anims que repetim aviat! Entretant nosaltres anavem recopilant info i decidint la ruta. Una mica per sobre, doncs vaig decidir i tothom em va respectar, que fariem un viatge sense excessiva planificació. Al final no duiem ni reserva pel Ferry i tants sols dues reserves d'Hotel, les quals van resultar equivocades de dia les dues!!!
Poc abans de marxar es va decidir: tots teniem festa el divendres, per tant, dijous mateix al vespre sortiem cap a Algecires. Guanyem temps, i ens estalviem el pas aduaner en hora més punta.
I Així fou, dijous a les 22:00 hores sortiem tots 4 desde Casa de la Neus, carregats al 75% de maleter. Teniem, doncs un 25% per omplir, jeje.
Foto de la partida, amb el nostre amulet durant el viatge:
Ay torito braaaaaaaavo!!!
Poc després, sopant a Reus...si si, a Reus, que passa?
Unes 8 hores després, passat Granaaaá!
Be, la nit va transcorrer tranquila i tots 4 vam fer el nostre torn, alguns més llargs que d'altres, per al final arribar a Algecires amb dos sorollets nous al cotxe, però sense cap problema mecànic. I el tipic tocaous intentant-nos enganyar amb els bitllets del ferry, resulta que hi havia obres a la zona de guixetes del port, i un listillo ens deia que ja ens venia ell els bitllets, que tot estaba "cerrado por obras". No vam picar, i vam deixar el cotxe al parking vigilat mentre miravem preus del ferry. 420€ i una hora després, ja erem camí a l'altra banda de l'estret.
De cop i volta enlloc de la una, tornaven a ser les 11 del matí, i ja estavem a punt per comprar tabac, benzina a 0'66 i patir la lentitud de la burrocràcia aduanera marroquina.
Aquest cop, dues hores i cinc euros més tard, ja si. Ja Som al Marroc! I primera tontada: No canviar als trapichaires de la frontera a 11 dirhams l'euro. Consequencies: pagar el peatge amb un euro, per 6 dirhams, i encara gràcies que es va enrotllar el noi, i canviar en un Banc de Tetouan a 10'8.
Apuntat a la llibreta de la propera vegada. Poc després dinavem en un xiringuito - carnisseria, d'aquelles que tenen la carn penjada amb les mosques, que no faltin!
Descobriment del Kefta marroquí! Genial! delicios! tot i que la meva foto es d'un "pintxo" de Vedella!
I cap a Xauen, o Chefchauen. Bonic poble als limits de la Serralada del Rif, on amablement se't tiren cotxes a sobre i demés maleantes per vendre't unes curioses pilotes de color marró. Són simpatics, tu, jeje.
El Poble, en questió, habitació de 4 per 200 DH (18 €) amb dret a dutxa tebia i sense teléfon la Segona nit. Coses del Marroc...i primers contactes amb el món rural i no turistic.
Be, Xauen, és un poblet molt bonic, situat al peu d'una bastant gran muntanya, que sembla ser que es culpable del nom del poble. Els carrerons estrets i bastant nets de la medina, tenen un color blanc i blau cel que segons diuen els protegeix dels mosquits, però que sobretot fa molt agradable el passejar-hi a qualsevol Hora. Els "Xauencs" son bastant agradables, molt acostumats al turisme, sobretot espanyol i portugués, i no son tant pesats com a d'altres ciutats del pais. I quasi tots parlen espanyol jeje. Les primers compres i regatejos ja van apareixer...
Però abans, pel dematí, una excursioneta al Pont de Deu, que vam saber trobar tot i rebutjar un suposat guia. Oleee! i la veritat es que la passejadeta és preciosa però a la Neus i a mi ens va costar força arrossegar a les altres dues mosses per la llaaaarga i dura pujada en zig zag!.
Vam estar dues nits a Xauen, i finalment vam seguir cap al Bosc de Cedres, al costat d'Azrou, però passant per Volubilis, antigues restes Romanes al costat de Mulay Idriss, que vam visitar en un calurós migdia. fins aleshores no haviem pas passat calor, ben al contrari, als vespres feia força fred!
Durant aquest trajecte de vora 160km, ja vam observar les especials normes de trànsit marroquines. Moltes carreteres només tenen asfaltat el tram del mig, es a dir, dos terços de cada carril, i la resta es de terra. Aixó vol dir que tothom va pel mig i el més gros es qui te prioritat, l'altre s'ha d'apartar a l'arcén. Aixó no es massa perillós, a no ser que:
1.-Sigui un tram rápid, i vagis a 100km/h
2.-Estiguis a prop de població. A La cuneta hi pots trobar de tot, Mules carregades, gossos, dones carregades, homes treballant, nens, homes dormint!!! etc..
3.-I pitjor, quan és de nit. Aquesta gent no treuen les llargues, aixi que durant uns llargs segons no veus res més que el cotxe que ve de cara, i "intueixes" la carretera. Els dos segons abans de creuar-te amb el vehicle que ve de cara, estàs totalment a cegues, i quan ja veus que el que ve de cara és un camió i que et tocarà apartar-te, reses a tots els deus perquè la cuneta estigui en bon estat. i T'hi tires! Es tot un acte de fe, que per sort sempre va sorgir be!
Per algú que li agradi conduir, simplement necessita un ràpid aprenentatge. Però per algú que no li agradi, pot ser bastant estressant!
Fotos del trajecte del matí, i després les de volubilis:
____________________________
Després de la visita vam fer uns entrepans amb pa que vam comprar i fuet de Vic, amb tomaquet i tot! mentre arrivabem a un coll just abans d'Azrou. Al coll hi havia un mirador que a mi personalment em va deixar "bocabadat"
Era una planicie enorme, surcada de petits turonets, i tot era veeerd i verge, ni cases, ni camps de conreu, ni carreteres, ni linies electriques! Em va semblar ser per uns moments a Nova Zelanda. I de fet era a un lloc preciós, al bell mig del Marroc!
Ben aviat vam arribar a Azrou, i sense parar, vam endinsar-nos al bosc de Cedres, per una estreta carretera, que més endavant començava a enfilar-se. Vam veure els primers Macacos, els primers Nómades i les primeres neus. El paisatge cada cop em captivava més, la sensació de solitud, la verdor, la grandiositat dels boscos...
I després ens vam endinsar en una pista molt bonica i entretinguda, amb força rodades de fang, que ens va dur per paratges encara mes bonics, i anavem avançant-nos continuament amb un grup de motards, que anaven una mica perduts, cap a Midelt. Després de parar i fer unes grimpadetes per una peculiar roca de 40 cm d'amplada, i gaudir d'una preciosa posta de Sol!
D'aquell tercer dia al país poc quedava a fer, voliem haver arribat a les fonts d'Oum er Rabia, però veure una cascada de nit és quelcom absurd, així que vam tornar cap a la carretera de Meknes a MArrakesh, per fer parada a sopar i dormir a Kenifra, una ciutat bastant gran, però no massa caotica, on vam trobar un hotel apartadet del centre, al costat d'una caserna militar, on vam regatejar preu per l'habitació.
Una habitadció doble, però amb dos llits de matrimoni i bany, fou més que suficient pels cuatre. 200 DH més. I el sopar al propi hotel, ja que estavem cansats i voliem anar a dormir d'hora, que el dia seguent ens esperaven varis centenars de km a través de l'Atlas!
Vam sopar molt be, ensalada marroquina, ensalada variada i uns Tajines de pollastre. 80DH per cap, aixó si que fou una mica més car. Preu d'Hotel!
El quart dia va començar amb un Café, i unes madalenes la Bella Easo cortesia meva jeje, després de l'espectacle diari de carregar el cotxe, i de preguntar al recepcionnista - cambrer el camí ideal per endinsar-se a l'Atlas cap a Imilchil, vam començar la marxa. De Seguida vam veure com el paisatge encara era més verd, com més amunt anavem, direcció Sud.
Vam seguir uns 30 km per la carretera de Marrakesh, fins a un trencall que enfilava cap a l'interior, i cap amunt! La Carretera començava a ser dolenta, tot i ser asfaltada, era plena de forats i molt estreta.
Després de força estona pujant, creuant-nos tot tipus de vehicles inversemblants, i passar algun poble...
vam arribar a un coll (Tizi-n-Isly) i vam entrar en una especie d'altiplanicie, i el paisatge va canviar espectacularment!
es formaven noves valls, muntanyes i la vegetació era totalment diferent. Realment començava a ser moooolt bonic! començavem a circular a poc a poc per gaudir dels paisatges, i dels pocs poblets que anavem trobant. Els mes importants eren Cherket, Ouaourioud, i Tassent, abans del llac Tislit i de Imilchil. Pero tornem enrere, doncs la travessa ens va dur per carretera força bona durant moltíssims km, al costat d'un bonic riu, el qual a banda i banda era un continu de camps de conreu i horts, i dones treballant aquests camps, rentant roba i com no, tot de nens perduts per qualsevol lloc. Allí vam començar a notar la pobresa de la zona, les durissimes condiciones en que viuen (som a més de 2000 metres) doncs realment a l'hivern hi ha de fer molt fred!. Realment sembla que tenen de tot suficient per viure, doncs els camps eren verds i conreaven de tot. Els homes se suposa que son comerciant o pasturant les Cabres i demés bestiar.
La cara dels nens, al veure-la de prop, era un Xoc brutal, cares brutes, vermelles i tallades de la sequedat de l'ambient i una expressió molt especial, però tot i aixó, els somriure no trigava a apareixe'ls a la cara. Per desgràcia al final no vam dur roba vella per donar-los, i fou un gran error, doncs una cosa que no oblidaré mai fou la seguent:
El primer cop de tots els que vam parar en una casa a la vora de la carretera, per donar caramels i boligrafs a uns nens, ens va vindre una noia mes gran, amb una enorme cara d'alegria; Però aquesta li va canviar d'una manera molt expresiva i significativa, quan va veure que només els duiem caramels. Va agafar la Gemma de la Samarrete, amb un gest que tots 4 vam entendre: volien roba. Necessitaven Roba! i no duiem res. Els vam dir que no, molt entristits del nostre error, i vam seguir la marxa. No cal dir que en aquell precís moment vam ser conscients que dur Caramels no serveix de res, els nens poden estar contents 5 minuts, però els desgraciem les dents, i no els solucionem cap problema! El seguent cop està clar que durem tota la roba que poguem!
Vam seguir i vam passar mes cases, i algun poblat petit que no sortia als mapes, mentre anavem pujant i pujant mes amunt.
EL paisatge cada cop tenia menys vegetació, i ja començavem a veure les falles i plecs caraterístics de l'Atlas, lliures de tota cobertura Vegetal.
Tot d'una, després de coronar un coll, vam veure a l'esquerra el Llac Tislit, i de seguida vam agafar el trencall per veure'l. Estava mes ple del compte, doncs els camí a trossos era cobert.
Poc després vam seguir vall endins, per una pista en molt mal estat, per intentar veure el segon llac. però encara hi havia molts aiguamolls de les recents nevades, i a mes de mig camí, en un gran fangar, vam donar la volta, no podiem permetre'ns de quedar-nos enganxats! Vam veure un poble bastant gran totalment deshabitat, i a la llunyania, un noi nòmada vestit de dalt a baix de Vermell, amb la vestimenta tipica. Estava pasturant un ramat bastant gran de cabres.
Després de tornar pel mateix camí, fen mes bots que joquesé, vam tornar a trepitjar asfalt fins a Imilchil, poble tremendament conegut perquè totes les vies per creuar l'Atles per aquest Zona, fins a Dades o Todra, passen per aqui. Vinguis des MArrakesh, Kenifra, Midelt, Azrou, etc...
El poble el vam trobar tant encarat al turista, que vam passar de llarg, no ens va agradar gens, i hi teniem moltes esperances. Una mica despres...
Vam arribar a Agoudal, punt on haviem de decidir si anavem cap a Todra o Dades.
Aqui els nens perseguidors ens acosaven una mica massa, però vam decidir finalment parar a dinar en un alberg que hi havia bastant maco. Despres hem vist per internet que es un alberg molt concorregut i conegut per "cuatreros" espanyols i no espanyols també. Era l'Aubergue Ibrahim.
I hi vam dinar de putissima mare! Amanida marroquina, birres (nostres, i que els vam oferir a ells) i Tajin de Pollastre. Tot boníssim, el mes bo dels que haviem provat fins aleshores.
Parlant amb els dos nois que ens van antendre - molt be, per cert - vam decidir anar per Todra, perquè eren les 3 de la tarda i al marroc en aquesta epoca a les 18:30 ja es fa fosc, i teniem 5 hores de pista mes o menys, més 2 hores d'asfalt fins a Boulmane... aixi que si que teniem temps d'arribar, però no podriem gaudir de les vistes dels llocs més impressionants, així que vam anar per Todra. Va ser una decissió difícil, molt raonada, i evidentment, acertada. El pas de Dades tot just feia 4 dies que estava obert, ens van dir.
Llorenç: y como han abierto el paso, hay mucha nieve? con maquinas?
Amic Marroqui: No! turistas franceses! con los 4x4 y las palas! dos dias trabajando!
Mare de deu......veient fotos del pas mes alt, a 2900 m, quina por!
Un parell més de fotos d'Agoudal:
_____________
Finalment el pas per todra fou preciós, també, però la zona anterior, venint de Agoudal, encara més, uns paisatges increibles, totalment secs, ni un bri de vegetació!! era impactant. vam assolir uns 2700 metres, que deu n'hi dó, tot i que la pista estava en aquest cas en molt bon estat. Vaig disfrutar especialment dels força km circulant per l'interior un Oued sec, però amb unes pintes de que quan plou, per allí hi ha de baixar mes aigua que pel Llobregat!
Vistes a Dalt de tot. Que per cert, com no, també hi havia algún Bereber venent cosetes!
