Us hi esperem a tots!
lunes 9 de mayo de 2011
Ja tenim aqui la caminada Nocturna!!!
Com cada any, ja està a punt la caminada nocturna. Serà el dissabte 4 de Juny, i aqui teniu el cartell de l'activitat.
Us hi esperem a tots!
Us hi esperem a tots!
lunes 27 de septiembre de 2010
Tres dies al parc Natural del Posets...
...però sense fer el posets!
Mail del Jordi Iglesias:
Llorenç, m'agafo una setmana de vacances al juliol i ens anem uns dies al pirineu?
Resposta:
I tant! a finals de Juliol és quan millor em va.
A partir d'aquí, mirar opcions; repetir Ordesa o anar a alguna nova banda...mirant mirant mapes, em decanto per la zona del parc natural de Posets - Maladeta.
Tenim el Perdiguero, el Maldit, el Posets...però el posets el vol fer el Juanete i li va millor al setembre! doncs cap problema!!!
Finalment decidim anar a fer diversos cims d'un circ no tant conegut i molt solitari:
La cresta que va dels Culfredas a la punta del Sable, passant per el Puerto de la Pez, i incloent el Pico de la Pez, el Bachimala i d'altres tresmils. Com que técnicament no som capaços de fer tota la cresta, decidim instalarnos dues nits acampats a la vora del Refugi de Tabernés, a una cota d'uns 1700 metres, on es pot accedir amb cotxe, i aixi poder fer tres cims, un cada dia, sense jugar-nos el "tipus" en les difícils crestes.
Molta documentació a través d'internet, consulta de mapes, rutes, resenyes...finalment decidim començar el primer dia pels Culfredas, després de les 4 hores de cotxe corresponents fins a San Juan de Plan i els 10 km de pista fins al refu. Els Culfredas son tres cims encadenats de més de 3000 metres, es una excursió relativament fàcil, s'ha de grimpar una mica però molt poc, les crestes no són massa aérees i l'aproximació fins al coll de la madera és suau i realment molt bonica.
El segon dia fariem el Bachimala, tot i vam decidir acostar-nos a veure la grimpada de la punta del Sable i la cresta que els uneix tots dos. Segons algú, era fàcil, i segons d'altres, no tant fàcil i feien falta cordes i casc. Ni en duiem ni sabem com usar-les aixi que ja veurem...Finalment l'ultim dia, l'aproximació al puerto de la Pez i l'ascensió al Pico de la Pez, un altre tresmil suposadament fàcil.
El dilluns 26 de Juliol sortim a les 7 de Santpedor i rapidament ens dirigim cap a Huesca, Ainsa, i al valle de Chistau. Passat San Juan de Plan, poc abans de Gistaín, en un tancat revolt d'esquerres, surt a mà dreta una pista que segueix el GR 19, en direcció al camping El Forcallo. Poc després del camping, un altre trencall. Tot recte anem cap al refugi lliure de Tabernés, si continuéssim amunt i a la dreta, aniriem al refugi guardat de Biadós. El camí, a partir d'aquí, empitjora bastant, tot i que amb compte es pot arribar a dalt amb turisme. Som pràcticament a migdia, i el calor apreta una mica. Preparem ràpidament la motxilla, revisem la resenya,
...engego el GPS i enfilem cap al Bado de Bachimala, tot seguint per l'esquerra el riu Zinqueta de la Pez. El sender s'agafa dirigint-se al riu des del refugi, en arribar a un pont amb una porta, el creuem i seguim el corriol principal, al cap de pocs metres sobretot seguir les senyals i les fites i tombar a l'esquerra en una forta pujada. Si seguim recte el corriol es perd (i nosaltres també ho vam fer jeje). De seguida enllaçem amb el PR que ve des del pont de Tabernés, per on puja la gent que dorm o aparca al Camping. A partir d'aquí ja seguim un corriol molt ben marcat.
Mitja hora després, i cent metres abans del bado de Bachimala, arribem a una senyal que ens indica el puerto de la Madera, a l'esquerra. Recte aniriem al Puerto de la Pez. Avui toca anar a l'esquerra. El camí s'endinsa al Bosc i a partir d'aqui anem pujant, prou suaument per poder anar xerrant i gaudint del paisatge, sense esbufegar gaire! Pujem des d'uns 1800m fins als 2524 del puerto de Caurerè. El puerto de la Madera el deixem una mica a l'esquerra sense voler. a partir dels 2100, el bosc desapareix donant pas a espais oberts d'herba, on podem gaudir d'unes estupendes vistes.
El Sol ens escalfa però ja ens va be, comença a refrescar! PAssem una clapa de neu inclinada,
...no sense assegurar les passes sobre la dura neu, i fem una paradeta dalt del coll. Allí ens trobem dos nois, resulta que son de Tarragona i estàn baixant dels Culfreda, així que ens comenten una mica la ruta i ens diuen que no han pogut veure gran cosa des de dalt, per culpa de la boira. Doncs vaja...
Ens abriguem una mica, i seguim amunt cap al primer pic, el Cauarère o punta cabalera.
Un simple "pic de pas" i es un 2900! tant alt com el Puigmal! Ja portem 1200m de desnivell. Ara davallem una mica. A l'esquerra queda França, tot emboiradissim, i no es veu res. però a la dreta tenim tot el massís del Bachimala, i més enrere el Posets i fins i tot es veu l'Aneto perfectament. Si ens girem, veiem les tres Sorores, i tot i que ens costa d'identificar, també veiem el Vignemale...cim que tenim moltes ganes de fer. Baixem a 2852 metres, tot reseguint la cresta dels Culfredas, i ja comencem l'ascensió al pic nord-oest, 3031m. mitja hora més i som al tercer, el Nord Est, 3032m, tot passant pel central, de 3027m.
Fem fotos, ens hi estem una estona identificant els cims del voltant, i anem tornant. Es tard i tot i que el temps pinta be, volem arribar a una hora raonable per descansar, l'endemà ens espera un dia força dur.
Mail del Jordi Iglesias:
Llorenç, m'agafo una setmana de vacances al juliol i ens anem uns dies al pirineu?
Resposta:
I tant! a finals de Juliol és quan millor em va.
A partir d'aquí, mirar opcions; repetir Ordesa o anar a alguna nova banda...mirant mirant mapes, em decanto per la zona del parc natural de Posets - Maladeta.
Tenim el Perdiguero, el Maldit, el Posets...però el posets el vol fer el Juanete i li va millor al setembre! doncs cap problema!!!
Finalment decidim anar a fer diversos cims d'un circ no tant conegut i molt solitari:
La cresta que va dels Culfredas a la punta del Sable, passant per el Puerto de la Pez, i incloent el Pico de la Pez, el Bachimala i d'altres tresmils. Com que técnicament no som capaços de fer tota la cresta, decidim instalarnos dues nits acampats a la vora del Refugi de Tabernés, a una cota d'uns 1700 metres, on es pot accedir amb cotxe, i aixi poder fer tres cims, un cada dia, sense jugar-nos el "tipus" en les difícils crestes.
Molta documentació a través d'internet, consulta de mapes, rutes, resenyes...finalment decidim començar el primer dia pels Culfredas, després de les 4 hores de cotxe corresponents fins a San Juan de Plan i els 10 km de pista fins al refu. Els Culfredas son tres cims encadenats de més de 3000 metres, es una excursió relativament fàcil, s'ha de grimpar una mica però molt poc, les crestes no són massa aérees i l'aproximació fins al coll de la madera és suau i realment molt bonica.
El segon dia fariem el Bachimala, tot i vam decidir acostar-nos a veure la grimpada de la punta del Sable i la cresta que els uneix tots dos. Segons algú, era fàcil, i segons d'altres, no tant fàcil i feien falta cordes i casc. Ni en duiem ni sabem com usar-les aixi que ja veurem...Finalment l'ultim dia, l'aproximació al puerto de la Pez i l'ascensió al Pico de la Pez, un altre tresmil suposadament fàcil.
El dilluns 26 de Juliol sortim a les 7 de Santpedor i rapidament ens dirigim cap a Huesca, Ainsa, i al valle de Chistau. Passat San Juan de Plan, poc abans de Gistaín, en un tancat revolt d'esquerres, surt a mà dreta una pista que segueix el GR 19, en direcció al camping El Forcallo. Poc després del camping, un altre trencall. Tot recte anem cap al refugi lliure de Tabernés, si continuéssim amunt i a la dreta, aniriem al refugi guardat de Biadós. El camí, a partir d'aquí, empitjora bastant, tot i que amb compte es pot arribar a dalt amb turisme. Som pràcticament a migdia, i el calor apreta una mica. Preparem ràpidament la motxilla, revisem la resenya,
...engego el GPS i enfilem cap al Bado de Bachimala, tot seguint per l'esquerra el riu Zinqueta de la Pez. El sender s'agafa dirigint-se al riu des del refugi, en arribar a un pont amb una porta, el creuem i seguim el corriol principal, al cap de pocs metres sobretot seguir les senyals i les fites i tombar a l'esquerra en una forta pujada. Si seguim recte el corriol es perd (i nosaltres també ho vam fer jeje). De seguida enllaçem amb el PR que ve des del pont de Tabernés, per on puja la gent que dorm o aparca al Camping. A partir d'aquí ja seguim un corriol molt ben marcat.
Mitja hora després, i cent metres abans del bado de Bachimala, arribem a una senyal que ens indica el puerto de la Madera, a l'esquerra. Recte aniriem al Puerto de la Pez. Avui toca anar a l'esquerra. El camí s'endinsa al Bosc i a partir d'aqui anem pujant, prou suaument per poder anar xerrant i gaudint del paisatge, sense esbufegar gaire! Pujem des d'uns 1800m fins als 2524 del puerto de Caurerè. El puerto de la Madera el deixem una mica a l'esquerra sense voler. a partir dels 2100, el bosc desapareix donant pas a espais oberts d'herba, on podem gaudir d'unes estupendes vistes.
El Sol ens escalfa però ja ens va be, comença a refrescar! PAssem una clapa de neu inclinada,
...no sense assegurar les passes sobre la dura neu, i fem una paradeta dalt del coll. Allí ens trobem dos nois, resulta que son de Tarragona i estàn baixant dels Culfreda, així que ens comenten una mica la ruta i ens diuen que no han pogut veure gran cosa des de dalt, per culpa de la boira. Doncs vaja...
Ens abriguem una mica, i seguim amunt cap al primer pic, el Cauarère o punta cabalera.
Un simple "pic de pas" i es un 2900! tant alt com el Puigmal! Ja portem 1200m de desnivell. Ara davallem una mica. A l'esquerra queda França, tot emboiradissim, i no es veu res. però a la dreta tenim tot el massís del Bachimala, i més enrere el Posets i fins i tot es veu l'Aneto perfectament. Si ens girem, veiem les tres Sorores, i tot i que ens costa d'identificar, també veiem el Vignemale...cim que tenim moltes ganes de fer. Baixem a 2852 metres, tot reseguint la cresta dels Culfredas, i ja comencem l'ascensió al pic nord-oest, 3031m. mitja hora més i som al tercer, el Nord Est, 3032m, tot passant pel central, de 3027m.
Fem fotos, ens hi estem una estona identificant els cims del voltant, i anem tornant. Es tard i tot i que el temps pinta be, volem arribar a una hora raonable per descansar, l'endemà ens espera un dia força dur.
miércoles 2 de junio de 2010
7 de Novembre 2009: Ruta 4x4 Familiar pel Pla de Busa i Rodalies
Recuperem una ruta molt agradable que varem fer amb una colla de bons amics:
30 Maig 2010: Penyes Altes del Moixeró i La Tosa, des del Refugi del Rebost.
Diumenge 30 de maig (els dies 30 sempre son especials per mi) ens vam reunir 4 aficionats a la montanya, però sobretot amants del Cadí-Moixeró, per gaudir d'una passejada circular i posar a prova les nostres cames. Ens esperaven uns 22km i prop de 1800m de desnivell.
La ruta:
La Resenya (clic)
Be, doncs a les 8:35 tres de nosaltres comencem baixant cap al Refugi del Rebost, des del parking.
El Brétol del Luis va començar 20 minuts abans des de...GREIXER! 600m més avall i 4 km mes lluny...Está molt fort aquest noi...
Des del Rebost son prop de tres quarts d'hora de baixada per una pista sense gaire desnivell, fins a trobar el riu de Gréixer i atravessar-lo pel pont.
De Seguida deixem la pista per enfilar un corriol. Som a la cota més baixa, 1400m. EL corriol planeja una estona fins unes ruines, i a partir d'aqui, prop d'una hora en constant pujada fins el Coll de jou, a 2000m. Algunes fotos de l'Ascensió:
Des del Coll de Jou, sense parar, doncs haviem fet un descanset una estona abans, ens desviem de la "resenya" per abastar, nosaltres si, el Penyes altes, aquest cop des de l'Oest. Ja l'haviem fet l'any passat des de Gréixer, en una durissima pujada sense descans de 1300m de desnivell. Aquest cop la cosa havia sigut més suau, però no gaire:
Arribant al cim del Penyes Altes del Moixeró, amb en Luis, que ens acabava d'atrapar, just on haviem calculat més o menys!
El Jordi i el Diego pujant al cimet del costat, molt escarpat, per fer una fantàstica foto amb la Tosa al Darrere. Observeu els nuvols en forma de cercle. Tot i aixó, nosaltres vam tindre calor, no corria apenes aire fresc!
A l'altre costat, En Luis i jo. Darrere nostre el massís del Cadí, i més a l'esquerra el Pedraforca.
I jo mateix, amb la Tosa al darrere, també.
De tornada al coll de Jou, passant un never:
i ja passat el coll de Jou, mirada enrere, al Penyes Altes, i endavant, comença la pujada, primer suau cap a la Tosa, després mes dura...
Mentretant, una vista de tot el circ que ens quedava, per sort, pràcticament tot baixada (aixó si, desde dalt de la Tosa.
Poc a poc anàvem enfilant, sense pràcticament descansos, i amb algún pas de neu, cap a la part final de l'ascensió a la Tosa d'Alp. Val a dir que des del Penyes altes fins a la Tosa i la baixada al Refugi del Rebost, és part integra del recorregut Cavalls del Vent, possiblement la ruta de varis dies més maca de Catalunya.
Una estona després, mirada enrere: Sembla mentida, però ja hem passat el pitjor! una serie de rampes duríssimes, ja som a molt poc metres del Refugi del niu de l'Aliga, dalt la Tosa:
Aquí cadascú ha de portar el seu ritme, no tothom pot anar igual de ràpid, i anar més a poc a poc tampoc és massa convenient. És questió de paciència i anar fent, metre a metre; al final no es fa tant llarg. Arribem al refugi a la Una en punt, i tot i que és gairebé l'hora de dinar, nosaltres degustem amb molta gana l'entrepà que duiem per esmorçar.
Vint minuts més tard deixem enrere el niu de l'Aliga i emprenem la llarga baixada fins al Refugi del Rebost, seguint sempre els cercles taronjes, les senyals del Cavalls del Vent. Un ultim pas divertit, just al mig del camí! passant la zona càrstica del serrat Gran (al fons el Puigllançada)
i després la forta baixada vers la collada de comafloriu, fins a endinsar-nos al bosc i arribar a tres quarts de tres al punt inicial.
Estem rebentats, han estat 6.15h a un ritme bastant fort, a part el Luis, que en mitja hora més ha fet un recorregut encara molt més dur. Però molt contents i encantats de gaudir d'unes vistes tant impresionants com les que ens ofereix el Moixeró. A més ha estat un dia no massa càlid.
Ara ja pensem en les properes cites, tot i acabar destroçats!
Salut i fins la propera.
La ruta:
La Resenya (clic)
Be, doncs a les 8:35 tres de nosaltres comencem baixant cap al Refugi del Rebost, des del parking.
El Brétol del Luis va començar 20 minuts abans des de...GREIXER! 600m més avall i 4 km mes lluny...Está molt fort aquest noi...
Des del Rebost son prop de tres quarts d'hora de baixada per una pista sense gaire desnivell, fins a trobar el riu de Gréixer i atravessar-lo pel pont.
De Seguida deixem la pista per enfilar un corriol. Som a la cota més baixa, 1400m. EL corriol planeja una estona fins unes ruines, i a partir d'aqui, prop d'una hora en constant pujada fins el Coll de jou, a 2000m. Algunes fotos de l'Ascensió:
Des del Coll de Jou, sense parar, doncs haviem fet un descanset una estona abans, ens desviem de la "resenya" per abastar, nosaltres si, el Penyes altes, aquest cop des de l'Oest. Ja l'haviem fet l'any passat des de Gréixer, en una durissima pujada sense descans de 1300m de desnivell. Aquest cop la cosa havia sigut més suau, però no gaire:
Arribant al cim del Penyes Altes del Moixeró, amb en Luis, que ens acabava d'atrapar, just on haviem calculat més o menys!
El Jordi i el Diego pujant al cimet del costat, molt escarpat, per fer una fantàstica foto amb la Tosa al Darrere. Observeu els nuvols en forma de cercle. Tot i aixó, nosaltres vam tindre calor, no corria apenes aire fresc!
A l'altre costat, En Luis i jo. Darrere nostre el massís del Cadí, i més a l'esquerra el Pedraforca.
I jo mateix, amb la Tosa al darrere, també.
De tornada al coll de Jou, passant un never:
i ja passat el coll de Jou, mirada enrere, al Penyes Altes, i endavant, comença la pujada, primer suau cap a la Tosa, després mes dura...
Mentretant, una vista de tot el circ que ens quedava, per sort, pràcticament tot baixada (aixó si, desde dalt de la Tosa.
Poc a poc anàvem enfilant, sense pràcticament descansos, i amb algún pas de neu, cap a la part final de l'ascensió a la Tosa d'Alp. Val a dir que des del Penyes altes fins a la Tosa i la baixada al Refugi del Rebost, és part integra del recorregut Cavalls del Vent, possiblement la ruta de varis dies més maca de Catalunya.
Una estona després, mirada enrere: Sembla mentida, però ja hem passat el pitjor! una serie de rampes duríssimes, ja som a molt poc metres del Refugi del niu de l'Aliga, dalt la Tosa:
Aquí cadascú ha de portar el seu ritme, no tothom pot anar igual de ràpid, i anar més a poc a poc tampoc és massa convenient. És questió de paciència i anar fent, metre a metre; al final no es fa tant llarg. Arribem al refugi a la Una en punt, i tot i que és gairebé l'hora de dinar, nosaltres degustem amb molta gana l'entrepà que duiem per esmorçar.
Vint minuts més tard deixem enrere el niu de l'Aliga i emprenem la llarga baixada fins al Refugi del Rebost, seguint sempre els cercles taronjes, les senyals del Cavalls del Vent. Un ultim pas divertit, just al mig del camí! passant la zona càrstica del serrat Gran (al fons el Puigllançada)
i després la forta baixada vers la collada de comafloriu, fins a endinsar-nos al bosc i arribar a tres quarts de tres al punt inicial.
Estem rebentats, han estat 6.15h a un ritme bastant fort, a part el Luis, que en mitja hora més ha fet un recorregut encara molt més dur. Però molt contents i encantats de gaudir d'unes vistes tant impresionants com les que ens ofereix el Moixeró. A més ha estat un dia no massa càlid.
Ara ja pensem en les properes cites, tot i acabar destroçats!
Salut i fins la propera.
viernes 15 de enero de 2010
Cap de Setmana a la Neu, primers de Gener
Bon Any 2010!!
Hem començat el 2010 amb 3 rutes, totes per la Zona del Catllaràs i els seus voltants. Podriem dir que sempre rondant Sant Jaume de Frontanyà.
La primera fou el dilluns 3 de Gener, ajuntant-nos tres companys del 4runnerforo.com, que tots teniem vacances!!! En David i la Marta, En Xevi de Girona, i la Gemma i Jo. La idea de la ruta era començar a Sant Jaume de Frontanya i trobar un geocaching, del qual no teniem les coordenades, només alguna pista. El Geocaching no el vam trobar, però vam gaudir d'un molt bon dia, un dinar de Picnic en un lloc solitari i tranquil, i força caminets entretinguts, amb força fang i aigua. Al final vam acabar prop de Gombrén, en Xevi va marxar cap a Girona i la resta cap a Borredà i cap a Casa.
Una foto d'aquell dia:
Saltem al dia 9. Teniem prevista una ruta de dos dies, però en Xevi va averiar el seu cotxe, i en Jaume ha caigut malalt...Aixi que amb en Juanete i només el seu cotxe, vam decidir fer una ruta d'un dia per tantejar si hi havia neu per la Zona. Aquest primer d'any ha nevat força a cotes baixes, sobretot Bages, Berguedà...fins i tot a Tarragona!
Fa mooolts de temps que en Juanete em parla del Catllaràs, entrant per La Pobla de Lillet, que es força maco, força tranquil, i que com és que no hi he anat mai!!
Aixi que decidit, la zona de Sant Jaume ens va agradar molt el Dilluns abans, i el Catllaràs es al costat mateix. Dit i fet: Desde Guardiola de Berguedà, abans d'arribar a La Pobla de Lillet ja està tot enfarinat. Com que ja veniem esmorçats, tot era a punt per començar! sense ni parar, comencem la ruta per una pista força arreglada. És cara nord, i està tan arreglada que s'hi ha fet gel de lo llisa que està! Cap problema, Cadenes i cap amunt! sempre sense presses i tranquilament.
La idea era pujar per la pista del Refugi Xalet del Catllaràs: http://www.gaudiallgaudi.com/CA020%20Xalet%20del%20Catllaras.htm
i intentar creuar a la vessant Sud, per anar cap a Sant Romà de la Clusa.
Però poc després del Xalet, en un revolt molt a la Obaga, hi havia ja uns 50 cm de neu, i vam tindre que donar la volta, el Cotxe del Juanete va de meravella però és massa neu per anar obrint traça! que per cert, duiem mes d'un km fent-ho!
Ja tornant, per agafar una altra pista a mes baixa altura:
Vam passar per la collada i el Santuari de Falgars, preciós indret, que amb la Neu encara tenia més Encant. A mi la Neu m'intensifica la sensació de Silenci!
Vam tindre visita, un gatet mort de Gana que va gaudir d'uns Canelons de'n Juanete. Li va Salvar la vida? poder si!
Després d'ell, passats uns km en una area de picnic vam dinar Nosaltres.
Al final vam recular fins la Pobla i vam agafar la pista Asfaltada fins a Sant Jaume de Frontanyà, per, de passada, fer un "Geomecachis" (batejat així pel Juanete)
El lloc, és la Font del Bisbe, i val a dir que es preciós!
Després, continuant per un caminet estret, encara vam passar força aventures, però ja no en tinc fotos: Arribada a Sant Jaume de Frontanyà, intentar buscar el camí correcte, ens vam equivocar un cop, un altre cop una esllevissada ens barrava el pas...i finalment vam tirar per un camí dels que pinten malament, i que no sortia al mapa d'Alpina que duia en Joan! però mica en mica, per uns paratges inhóspits i deixats de la mà de deu (Barranc de la Rota, fins a Camp-Rubí) vam arribar a una pista, que al cap de poc enllaçava amb una altra pista asfaltada. Uns km més i altre cop de pujada i ...més neu!!! en pocs minuts, erem a Sant Romà de la Clusa, aqui ja no hi havia més petjada que anés amunt, tots els camins embussats de neu, aixi que vam buscar el Geomecachis (aquest cop si) que hi ha per allí, però no el vam trobar!!!
Vam gaudir d'una extraordinaria posta de sol i...amb el cor ple de joia pel fantàstic dia viscut, vam anar baixant cap a Caseta, cadascú als seus "menesters".
Per part meva, l'endemà m'esperava una mica més de canya!!
Continua a la seguent entrada.
Hem començat el 2010 amb 3 rutes, totes per la Zona del Catllaràs i els seus voltants. Podriem dir que sempre rondant Sant Jaume de Frontanyà.
La primera fou el dilluns 3 de Gener, ajuntant-nos tres companys del 4runnerforo.com, que tots teniem vacances!!! En David i la Marta, En Xevi de Girona, i la Gemma i Jo. La idea de la ruta era començar a Sant Jaume de Frontanya i trobar un geocaching, del qual no teniem les coordenades, només alguna pista. El Geocaching no el vam trobar, però vam gaudir d'un molt bon dia, un dinar de Picnic en un lloc solitari i tranquil, i força caminets entretinguts, amb força fang i aigua. Al final vam acabar prop de Gombrén, en Xevi va marxar cap a Girona i la resta cap a Borredà i cap a Casa.
Una foto d'aquell dia:
Saltem al dia 9. Teniem prevista una ruta de dos dies, però en Xevi va averiar el seu cotxe, i en Jaume ha caigut malalt...Aixi que amb en Juanete i només el seu cotxe, vam decidir fer una ruta d'un dia per tantejar si hi havia neu per la Zona. Aquest primer d'any ha nevat força a cotes baixes, sobretot Bages, Berguedà...fins i tot a Tarragona!
Fa mooolts de temps que en Juanete em parla del Catllaràs, entrant per La Pobla de Lillet, que es força maco, força tranquil, i que com és que no hi he anat mai!!
Aixi que decidit, la zona de Sant Jaume ens va agradar molt el Dilluns abans, i el Catllaràs es al costat mateix. Dit i fet: Desde Guardiola de Berguedà, abans d'arribar a La Pobla de Lillet ja està tot enfarinat. Com que ja veniem esmorçats, tot era a punt per començar! sense ni parar, comencem la ruta per una pista força arreglada. És cara nord, i està tan arreglada que s'hi ha fet gel de lo llisa que està! Cap problema, Cadenes i cap amunt! sempre sense presses i tranquilament.
La idea era pujar per la pista del Refugi Xalet del Catllaràs: http://www.gaudiallgaudi.com/CA020%20Xalet%20del%20Catllaras.htm
i intentar creuar a la vessant Sud, per anar cap a Sant Romà de la Clusa.
Però poc després del Xalet, en un revolt molt a la Obaga, hi havia ja uns 50 cm de neu, i vam tindre que donar la volta, el Cotxe del Juanete va de meravella però és massa neu per anar obrint traça! que per cert, duiem mes d'un km fent-ho!
Ja tornant, per agafar una altra pista a mes baixa altura:
Vam passar per la collada i el Santuari de Falgars, preciós indret, que amb la Neu encara tenia més Encant. A mi la Neu m'intensifica la sensació de Silenci!
Vam tindre visita, un gatet mort de Gana que va gaudir d'uns Canelons de'n Juanete. Li va Salvar la vida? poder si!
Després d'ell, passats uns km en una area de picnic vam dinar Nosaltres.
Al final vam recular fins la Pobla i vam agafar la pista Asfaltada fins a Sant Jaume de Frontanyà, per, de passada, fer un "Geomecachis" (batejat així pel Juanete)
El lloc, és la Font del Bisbe, i val a dir que es preciós!
Després, continuant per un caminet estret, encara vam passar força aventures, però ja no en tinc fotos: Arribada a Sant Jaume de Frontanyà, intentar buscar el camí correcte, ens vam equivocar un cop, un altre cop una esllevissada ens barrava el pas...i finalment vam tirar per un camí dels que pinten malament, i que no sortia al mapa d'Alpina que duia en Joan! però mica en mica, per uns paratges inhóspits i deixats de la mà de deu (Barranc de la Rota, fins a Camp-Rubí) vam arribar a una pista, que al cap de poc enllaçava amb una altra pista asfaltada. Uns km més i altre cop de pujada i ...més neu!!! en pocs minuts, erem a Sant Romà de la Clusa, aqui ja no hi havia més petjada que anés amunt, tots els camins embussats de neu, aixi que vam buscar el Geomecachis (aquest cop si) que hi ha per allí, però no el vam trobar!!!
Vam gaudir d'una extraordinaria posta de sol i...amb el cor ple de joia pel fantàstic dia viscut, vam anar baixant cap a Caseta, cadascú als seus "menesters".
Per part meva, l'endemà m'esperava una mica més de canya!!
Continua a la seguent entrada.
viernes 8 de enero de 2010
martes 21 de abril de 2009
El nostre primer viatge pel Marroc, Setmana Santa 2009, De Barcelona a Boulmane Dades.
Després de la Calçotada 2009, de tornada a casa, amb La Gemma i la Montse, vam decidir definitivament d'anar al Marroc durant les vacances de Setmana Santa, amb el Runner. Elles dues hi havien anat l'any abans mentre jo era per Monegres i Teruel, i des que en van tornar que no paraven de dir que hi volien anar amb el 4Runner i tornar carregades de coses!!!
Finalment, sense costar gaire, em varen convencer! Amb la Gemma ja teniem plans per Setmana Santa però aquest viatge ens atreia més als dos. Unes setmanes més tard, comentant-ho amb amics, se'ns va afegir suport economic i companyia, la Neus.
Ja teniem doncs 4 viajers, un cotxe i un pressupost: 750 € per cap com a máxim.
Anaven passant els dies i va arribar una mala notícia, l'amic Juanete que també havia de "baixar al moro" i amb qui preveiem contactar durant el viatge, havia de renunciar a aquest. Una llàstima, anims que repetim aviat! Entretant nosaltres anavem recopilant info i decidint la ruta. Una mica per sobre, doncs vaig decidir i tothom em va respectar, que fariem un viatge sense excessiva planificació. Al final no duiem ni reserva pel Ferry i tants sols dues reserves d'Hotel, les quals van resultar equivocades de dia les dues!!!(culpa de la Ge*** jeje)
Poc abans de marxar es va decidir: tots teniem festa el divendres, per tant, dijous mateix al vespre sortiem cap a Algecires. Guanyem temps, i ens estalviem el pas aduaner en hora més punta.
I Així fou, dijous a les 22:00 hores sortiem tots 4 desde Casa de la Neus, carregats al 75% de maleter. Teniem, doncs un 25% per omplir, jeje.
Foto de la partida, amb el nostre amulet durant el viatge:
Ay torito braaaaaaaavo!!!
Poc després, sopant a Reus...si si, a Reus, que passa?
Unes 8 hores després, passat Granaaaá!
Be, la nit va transcorrer tranquila i tots 4 vam fer el nostre torn, alguns més llargs que d'altres, per al final arribar a Algecires amb dos sorollets nous al cotxe, però sense cap problema mecànic. I el tipic tocaous intentant-nos enganyar amb els bitllets del ferry, resulta que hi havia obres a la zona de guixetes del port, i un listillo ens deia que ja ens venia ell els bitllets, que tot estaba "cerrado por obras". No vam picar, doncs ja estavem avisats de totes aquestes trifulques, i vam deixar el cotxe al parking vigilat mentre miravem preus del ferry. 420€ i una hora després, ja erem camí a l'altra banda de l'estret.
De cop i volta enlloc de la una, tornaven a ser les 11 del matí (be, al marroc, i no a Ceuta, on erem en aquest moment), i ja estavem a punt per comprar tabac, benzina a 0'66 i patir la lentitud de la burrocràcia aduanera marroquina.
Aquest cop, dues hores i cinc euros més tard, molt ben utilitzats, ja si: Ja Som al Marroc! I primera tontada: No canviar als trapichaires de la frontera a 11 dirhams l'euro. Consequencies: pagar el peatge amb un euro, per 6 dirhams; i encara gràcies que es va enrotllar el noi, i canviar en un Banc de Tetouan a 10'8.
Apuntat a la llibreta de la propera vegada. Poc després dinavem en un xiringuito - carnisseria, d'aquelles que tenen la carn penjada amb les mosques, que no faltin!
Descobriment del Kefta marroquí! Genial! delicios! tot i que la meva foto es d'un "pintxo" de Vedella!
I cap a Xauen, o Chefchauen. Bonic poble als limits de la Serralada del Rif, on amablement se't tiren cotxes a sobre i demés maleantes per vendre't unes curioses pilotes de color marró. Són simpatics, tu, jeje.
El Poble, en questió, habitació de 4 per 200 DH (18 €) amb dret a dutxa tebia i sense manec la Segona nit. Coses del Marroc...i primers contactes amb el món rural i no turistic.
Be, Xauen, és un poblet molt bonic, situat al peu d'una bastant gran muntanya, que sembla ser que es culpable del nom del poble. Els carrerons estrets i bastant nets de la medina, tenen un color blanc i blau cel que segons diuen els protegeix dels mosquits, però que sobretot fa molt agradable el passejar-hi a qualsevol Hora. Els "Xauencs" son bastant agradables, molt acostumats al turisme, sobretot espanyol i portugués, i no son tant pesats com a d'altres ciutats del pais. I quasi tots parlen espanyol jeje. Les primers compres i regatejos ja van apareixer...
Però abans, pel dematí, una excursioneta al Pont de Deu, que vam saber trobar tot i rebutjar un suposat guia. Oleee! i la veritat es que la passejadeta és preciosa però a la Neus i a mi ens va costar força arrossegar a les altres dues mosses per la llaaaarga i dura pujada en zig zag!.
Vam estar dues nits a Xauen, i finalment vam seguir cap al Bosc de Cedres, al costat d'Azrou, però passant per Volubilis, antigues restes Romanes al costat de Mulay Idriss, que vam visitar en un calurós migdia. fins aleshores no haviem pas passat calor, ben al contrari, als vespres feia força fred!
Durant aquest trajecte de vora 160km, ja vam observar les especials normes de trànsit marroquines. Moltes carreteres només tenen asfaltat el tram del mig, es a dir, dos terços de cada carril, i la resta es de terra. Aixó vol dir que tothom va pel mig i el més gros es qui te prioritat, l'altre s'ha d'apartar a l'arcén. Aixó no es massa perillós, a no ser que:
1.-Sigui un tram rápid, i vagis a 100km/h
2.-Estiguis a prop de població. A La cuneta hi pots trobar de tot, Mules carregades, gossos, dones carregades, homes treballant (pocs), nens, homes dormint!!!(molts!!) etc..
3.-I pitjor, quan és de nit. Aquesta gent no treuen les llargues, aixi que durant uns llargs segons no veus res més que el cotxe que ve de cara, i "intueixes" la carretera. Els dos segons abans de creuar-te amb el vehicle que ve de cara, estàs totalment a cegues, i quan ja veus que el que ve de cara és un camió i que et tocarà apartar-te, reses a tots els deus i Ala perquè la cuneta estigui en bon estat. i T'hi tires! Es tot un acte de fe, que per sort sempre va sorgir be!
Per algú que li agradi conduir, simplement necessita un ràpid aprenentatge. Però per algú que no li agradi, pot ser bastant estressant!
Fotos del trajecte del matí, i després les de volubilis:
____________________________
Després de la visita vam fer uns entrepans amb pa que vam comprar i fuet de Vic, amb tomaquet i tot! mentre arrivabem a un coll just abans d'Azrou. Al coll hi havia un mirador que a mi personalment em va deixar "bocabadat"
Era una planicie enorme, surcada de petits turonets, i tot era veeerd i verge, ni cases, ni camps de conreu, ni carreteres, ni linies electriques! Em va semblar ser per uns moments a Nova Zelanda. I de fet era a un lloc preciós, al bell mig del Marroc!
Ben aviat vam arribar a Azrou, i sense parar, vam endinsar-nos al bosc de Cedres, per una estreta carretera, que més endavant començava a enfilar-se. Vam veure els primers Macacos, els primers Nómades i les primeres neus. El paisatge cada cop em captivava més, la sensació de solitud, la verdor, la grandiositat dels boscos...
I després ens vam endinsar en una pista molt bonica i entretinguda, amb força rodades de fang, que ens va dur per paratges encara mes bonics, i anavem avançant-nos continuament amb un grup de motards, que anaven una mica perduts, cap a Midelt. Després de parar i fer unes grimpadetes per una peculiar roca de 40 cm d'amplada, i gaudir d'una preciosa posta de Sol!
D'aquell tercer dia al país poc quedava a fer, voliem haver arribat a les fonts d'Oum er Rabia, però veure una cascada de nit és quelcom absurd, així que vam tornar cap a la carretera de Meknes a MArrakesh, per fer parada a sopar i dormir a Kenifra, una ciutat bastant gran, però no massa caotica, on vam trobar un hotel apartadet del centre, al costat d'una caserna militar, on vam regatejar preu per l'habitació.
Una habitadció doble, però amb dos llits de matrimoni i bany, fou més que suficient pels cuatre. 200 DH més. I el sopar al propi hotel, ja que estavem cansats i voliem anar a dormir d'hora, que el dia seguent ens esperaven varis centenars de km a través de l'Atlas!
Vam sopar molt be, ensalada marroquina, ensalada variada i uns Tajines de pollastre. 80DH per cap, aixó si que fou una mica més car. Preu d'Hotel!
El quart dia va començar amb un Café, i unes madalenes la Bella Easo cortesia meva jeje, després de l'espectacle diari de carregar el cotxe, i de preguntar al recepcionnista - cambrer el camí ideal per endinsar-se a l'Atlas cap a Imilchil, vam començar la marxa. De Seguida vam veure com el paisatge encara era més verd, com més amunt anavem, direcció Sud.
Vam seguir uns 30 km per la carretera de Marrakesh, fins a un trencall que enfilava cap a l'interior, i cap amunt! La Carretera començava a ser dolenta, tot i ser asfaltada, era plena de forats i molt estreta.
Després de força estona pujant, creuant-nos tot tipus de vehicles inversemblants, i passar algun poble...
vam arribar a un coll (Tizi-n-Isly) i vam entrar en una especie d'altiplanicie, i el paisatge va canviar espectacularment!
es formaven noves valls, muntanyes i la vegetació era totalment diferent. Realment començava a ser moooolt bonic! començavem a circular a poc a poc per gaudir dels paisatges, i dels pocs poblets que anavem trobant. Els mes importants eren Cherket, Ouaourioud, i Tassent, abans del llac Tislit i de Imilchil. Pero tornem enrere, doncs la travessa ens va dur per carretera força bona durant moltíssims km, al costat d'un bonic riu, el qual a banda i banda era un continu de camps de conreu i horts, i dones treballant aquests camps, rentant roba i com no, tot de nens perduts per qualsevol lloc. Allí vam començar a notar la pobresa de la zona, les durissimes condiciones en que viuen (som a més de 2000 metres) doncs realment a l'hivern hi ha de fer molt fred!. Realment sembla que tenen de tot suficient per viure, doncs els camps eren verds i conreaven de tot. Els homes se suposa que son comerciant o pasturant les Cabres i demés bestiar.
La cara dels nens, al veure-la de prop, era un Xoc brutal, cares brutes, vermelles i tallades de la sequedat de l'ambient i una expressió molt especial, però tot i aixó, els somriure no trigava a apareixe'ls a la cara. Per desgràcia al final no vam dur roba vella per donar-los, i fou un gran error, doncs una cosa que no oblidaré mai fou la seguent:
El primer cop de tots els que vam parar en una casa a la vora de la carretera, per donar caramels i boligrafs a uns nens, ens va vindre una noia mes gran, amb una enorme cara d'alegria; Però aquesta li va canviar d'una manera molt expresiva i significativa, quan va veure que només els duiem caramels. Va agafar la Gemma de la Samarrete, amb un gest que tots 4 vam entendre: volien roba. Necessitaven Roba! i no duiem res. Els vam dir que no, molt entristits del nostre error, i vam seguir la marxa. No cal dir que en aquell precís moment vam ser conscients que dur Caramels no serveix de res, els nens poden estar contents 5 minuts, però els desgraciem les dents, i no els solucionem cap problema! El seguent cop està clar que durem tota la roba que poguem!
Vam seguir i vam passar mes cases, i algun poblat petit que no sortia als mapes, mentre anavem pujant i pujant mes amunt.
EL paisatge cada cop tenia menys vegetació, i ja començavem a veure les falles i plecs caraterístics de l'Atlas, lliures de tota cobertura Vegetal.
Tot d'una, després de coronar un coll, vam veure a l'esquerra el Llac Tislit, i de seguida vam agafar el trencall per veure'l. Estava mes ple del compte, doncs els camí a trossos era cobert.
Poc després vam seguir vall endins, per una pista en molt mal estat, per intentar veure el segon llac. però encara hi havia molts aiguamolls de les recents nevades, i a mes de mig camí, en un gran fangar, vam donar la volta, no podiem permetre'ns de quedar-nos enganxats! Vam veure un poble bastant gran totalment deshabitat, i a la llunyania, un noi nòmada vestit de dalt a baix de Vermell, amb la vestimenta tipica. Estava pasturant un ramat bastant gran de cabres.
Després de tornar pel mateix camí, fen mes bots que joquesé, vam tornar a trepitjar asfalt fins a Imilchil, poble tremendament conegut perquè totes les vies per creuar l'Atles per aquest Zona, fins a Dades o Todra, passen per aqui. Vinguis des MArrakesh, Kenifra, Midelt, Azrou, etc...
El poble el vam trobar tant encarat al turista, que vam passar de llarg, no ens va agradar gens, i hi teniem moltes esperances. Una mica despres...
Vam arribar a Agoudal, punt on haviem de decidir si anavem cap a Todra o Dades.
Aqui els nens perseguidors ens acosaven una mica massa, però vam decidir finalment parar a dinar en un alberg que hi havia bastant maco. Despres hem vist per internet que es un alberg molt concorregut i conegut per "cuatreros" espanyols i no espanyols també. Era l'Aubergue Ibrahim.
I hi vam dinar de putissima mare! Amanida marroquina, birres (nostres, i que els vam oferir a ells) i Tajin de Pollastre. Tot boníssim, el mes bo dels que haviem provat fins aleshores.
Parlant amb els dos nois que ens van antendre - molt be, per cert - vam decidir anar per Todra, perquè eren les 3 de la tarda i al marroc en aquesta epoca a les 18:30 ja es fa fosc, i teniem 5 hores de pista mes o menys, més 2 hores d'asfalt fins a Boulmane... aixi que si que teniem temps d'arribar, però no podriem gaudir de les vistes dels llocs més impressionants, així que vam anar per Todra. Va ser una decissió difícil, molt raonada, i evidentment, acertada. El pas de Dades tot just feia 4 dies que estava obert, ens van dir.
Llorenç: y como han abierto el paso, hay mucha nieve? con maquinas?
Amic Marroqui: No! turistas franceses! con los 4x4 y las palas! dos dias trabajando!
Mare de deu......veient fotos del pas mes alt, a 2900 m, quina por!
Finalment el pas per todra fou preciós, també, però la zona anterior, venint de Agoudal, encara més, uns paisatges increibles, totalment secs, ni un bri de vegetació!! era impactant. vam assolir uns 2700 metres, que deu n'hi dó, tot i que la pista estava en aquest cas en molt bon estat. Vaig disfrutar especialment dels força km circulant per l'interior un Oued sec, però amb unes pintes de que quan plou, per allí hi ha de baixar mes aigua que pel Llobregat!
Vistes a Dalt de tot. Que per cert, com no, també hi havia algún Bereber venent cosetes!
Despres del coll, comença la llarguissima baixada cap a Ait Hani i tamtatouchte:
Tamtatouchte:
...on comencen les impressionants gorges del Todra. Potser les vam fer al reves que la majoria de la gent, pero trobo que aixi es mes impressionant, doncs vens de la planicie i de cop s'obre una esquerda al terra, creada pel propi riu, i la carretera s'endinsa per aquesta.
Resulta impressionant, doncs cada cop la gorga es mes profunda, les parets mes altes i la sensacio de claustrofobia augmenta! la força del riu, tot i estar sec, es veu clarament per les gran pedres que hi ha en el seu curs i la carretera destroçada a Trams.
A la zona mes turistica, on hi ha tot d'hotels i moltes paradetes de records, la carretera es totalment inexistent, degut a la continua accio destructiva del riu! tenen un pas habilitat, que de ben segur han de treballar amb maquinaria constantment, despres de cada riuada.
Se'ns va fer focs fent un passeig per la zona, aixi que vam agafar el Toyota i vam continuar en direccio Boulmane Dades, on teniem, a prop, una habitacio de 4 reservada en una Kashba Bereber.
Passant per Boulmane, vaig veure el lletrero de l'Hotel Xaluca, on justament aquella nit hi havia allotjats els bons amics Carles i Gemma. Sense pensar-ho gaire, vam anar-hi i aig trucar al Carles. Als 2 minuts ens podiem abraçar, a mes de 2000 km de Casa! Fou molt maco, pero no teniem temps. Vam quedar de veure'ns mes tard, i vam anar a la nostra Kasbha a sopar, que estavem morts de Cansament d'un dia de tants Km!
A l'hotel, primera confusio: ens esperaven el dia abans! no teniem habitacio ni sopar...pero aquesta gent son tan agadables que ens van trobar solucio: van enviarnos a la segona Kashba que tenen, la Kasba Itran II, i vam ser acollits increiblement be per un noi negre, Bereber, que no parlava apenes espanyol ni res d'angles,pero que despres de fer-nos un sopar bonissim a base de cuscus i Tajin, ens va tindre entretinguts, junts amb tot d'amics seus que nomes parlaven Bereber, fins les 2 de la matinaa amb jocs la mar de sencills, pero molt ingeniosos. Val a dir que fou una experiencia molt bonica i que al recordarla se'm dibuixa un somriure a la cara.
l'Endema, vam perdre'ns pel vall de les Roses, intentant trobar l'acces a les gorges del Dades...
Finalment, sense costar gaire, em varen convencer! Amb la Gemma ja teniem plans per Setmana Santa però aquest viatge ens atreia més als dos. Unes setmanes més tard, comentant-ho amb amics, se'ns va afegir suport economic i companyia, la Neus.
Ja teniem doncs 4 viajers, un cotxe i un pressupost: 750 € per cap com a máxim.
Anaven passant els dies i va arribar una mala notícia, l'amic Juanete que també havia de "baixar al moro" i amb qui preveiem contactar durant el viatge, havia de renunciar a aquest. Una llàstima, anims que repetim aviat! Entretant nosaltres anavem recopilant info i decidint la ruta. Una mica per sobre, doncs vaig decidir i tothom em va respectar, que fariem un viatge sense excessiva planificació. Al final no duiem ni reserva pel Ferry i tants sols dues reserves d'Hotel, les quals van resultar equivocades de dia les dues!!!(culpa de la Ge*** jeje)
Poc abans de marxar es va decidir: tots teniem festa el divendres, per tant, dijous mateix al vespre sortiem cap a Algecires. Guanyem temps, i ens estalviem el pas aduaner en hora més punta.
I Així fou, dijous a les 22:00 hores sortiem tots 4 desde Casa de la Neus, carregats al 75% de maleter. Teniem, doncs un 25% per omplir, jeje.
Foto de la partida, amb el nostre amulet durant el viatge:
Ay torito braaaaaaaavo!!!
Poc després, sopant a Reus...si si, a Reus, que passa?
Unes 8 hores després, passat Granaaaá!
Be, la nit va transcorrer tranquila i tots 4 vam fer el nostre torn, alguns més llargs que d'altres, per al final arribar a Algecires amb dos sorollets nous al cotxe, però sense cap problema mecànic. I el tipic tocaous intentant-nos enganyar amb els bitllets del ferry, resulta que hi havia obres a la zona de guixetes del port, i un listillo ens deia que ja ens venia ell els bitllets, que tot estaba "cerrado por obras". No vam picar, doncs ja estavem avisats de totes aquestes trifulques, i vam deixar el cotxe al parking vigilat mentre miravem preus del ferry. 420€ i una hora després, ja erem camí a l'altra banda de l'estret.
De cop i volta enlloc de la una, tornaven a ser les 11 del matí (be, al marroc, i no a Ceuta, on erem en aquest moment), i ja estavem a punt per comprar tabac, benzina a 0'66 i patir la lentitud de la burrocràcia aduanera marroquina.
Aquest cop, dues hores i cinc euros més tard, molt ben utilitzats, ja si: Ja Som al Marroc! I primera tontada: No canviar als trapichaires de la frontera a 11 dirhams l'euro. Consequencies: pagar el peatge amb un euro, per 6 dirhams; i encara gràcies que es va enrotllar el noi, i canviar en un Banc de Tetouan a 10'8.
Apuntat a la llibreta de la propera vegada. Poc després dinavem en un xiringuito - carnisseria, d'aquelles que tenen la carn penjada amb les mosques, que no faltin!
Descobriment del Kefta marroquí! Genial! delicios! tot i que la meva foto es d'un "pintxo" de Vedella!
I cap a Xauen, o Chefchauen. Bonic poble als limits de la Serralada del Rif, on amablement se't tiren cotxes a sobre i demés maleantes per vendre't unes curioses pilotes de color marró. Són simpatics, tu, jeje.
El Poble, en questió, habitació de 4 per 200 DH (18 €) amb dret a dutxa tebia i sense manec la Segona nit. Coses del Marroc...i primers contactes amb el món rural i no turistic.
Be, Xauen, és un poblet molt bonic, situat al peu d'una bastant gran muntanya, que sembla ser que es culpable del nom del poble. Els carrerons estrets i bastant nets de la medina, tenen un color blanc i blau cel que segons diuen els protegeix dels mosquits, però que sobretot fa molt agradable el passejar-hi a qualsevol Hora. Els "Xauencs" son bastant agradables, molt acostumats al turisme, sobretot espanyol i portugués, i no son tant pesats com a d'altres ciutats del pais. I quasi tots parlen espanyol jeje. Les primers compres i regatejos ja van apareixer...
Però abans, pel dematí, una excursioneta al Pont de Deu, que vam saber trobar tot i rebutjar un suposat guia. Oleee! i la veritat es que la passejadeta és preciosa però a la Neus i a mi ens va costar força arrossegar a les altres dues mosses per la llaaaarga i dura pujada en zig zag!.
Vam estar dues nits a Xauen, i finalment vam seguir cap al Bosc de Cedres, al costat d'Azrou, però passant per Volubilis, antigues restes Romanes al costat de Mulay Idriss, que vam visitar en un calurós migdia. fins aleshores no haviem pas passat calor, ben al contrari, als vespres feia força fred!
Durant aquest trajecte de vora 160km, ja vam observar les especials normes de trànsit marroquines. Moltes carreteres només tenen asfaltat el tram del mig, es a dir, dos terços de cada carril, i la resta es de terra. Aixó vol dir que tothom va pel mig i el més gros es qui te prioritat, l'altre s'ha d'apartar a l'arcén. Aixó no es massa perillós, a no ser que:
1.-Sigui un tram rápid, i vagis a 100km/h
2.-Estiguis a prop de població. A La cuneta hi pots trobar de tot, Mules carregades, gossos, dones carregades, homes treballant (pocs), nens, homes dormint!!!(molts!!) etc..
3.-I pitjor, quan és de nit. Aquesta gent no treuen les llargues, aixi que durant uns llargs segons no veus res més que el cotxe que ve de cara, i "intueixes" la carretera. Els dos segons abans de creuar-te amb el vehicle que ve de cara, estàs totalment a cegues, i quan ja veus que el que ve de cara és un camió i que et tocarà apartar-te, reses a tots els deus i Ala perquè la cuneta estigui en bon estat. i T'hi tires! Es tot un acte de fe, que per sort sempre va sorgir be!
Per algú que li agradi conduir, simplement necessita un ràpid aprenentatge. Però per algú que no li agradi, pot ser bastant estressant!
Fotos del trajecte del matí, i després les de volubilis:
____________________________
Després de la visita vam fer uns entrepans amb pa que vam comprar i fuet de Vic, amb tomaquet i tot! mentre arrivabem a un coll just abans d'Azrou. Al coll hi havia un mirador que a mi personalment em va deixar "bocabadat"
Era una planicie enorme, surcada de petits turonets, i tot era veeerd i verge, ni cases, ni camps de conreu, ni carreteres, ni linies electriques! Em va semblar ser per uns moments a Nova Zelanda. I de fet era a un lloc preciós, al bell mig del Marroc!
Ben aviat vam arribar a Azrou, i sense parar, vam endinsar-nos al bosc de Cedres, per una estreta carretera, que més endavant començava a enfilar-se. Vam veure els primers Macacos, els primers Nómades i les primeres neus. El paisatge cada cop em captivava més, la sensació de solitud, la verdor, la grandiositat dels boscos...
I després ens vam endinsar en una pista molt bonica i entretinguda, amb força rodades de fang, que ens va dur per paratges encara mes bonics, i anavem avançant-nos continuament amb un grup de motards, que anaven una mica perduts, cap a Midelt. Després de parar i fer unes grimpadetes per una peculiar roca de 40 cm d'amplada, i gaudir d'una preciosa posta de Sol!
D'aquell tercer dia al país poc quedava a fer, voliem haver arribat a les fonts d'Oum er Rabia, però veure una cascada de nit és quelcom absurd, així que vam tornar cap a la carretera de Meknes a MArrakesh, per fer parada a sopar i dormir a Kenifra, una ciutat bastant gran, però no massa caotica, on vam trobar un hotel apartadet del centre, al costat d'una caserna militar, on vam regatejar preu per l'habitació.
Una habitadció doble, però amb dos llits de matrimoni i bany, fou més que suficient pels cuatre. 200 DH més. I el sopar al propi hotel, ja que estavem cansats i voliem anar a dormir d'hora, que el dia seguent ens esperaven varis centenars de km a través de l'Atlas!
Vam sopar molt be, ensalada marroquina, ensalada variada i uns Tajines de pollastre. 80DH per cap, aixó si que fou una mica més car. Preu d'Hotel!
El quart dia va començar amb un Café, i unes madalenes la Bella Easo cortesia meva jeje, després de l'espectacle diari de carregar el cotxe, i de preguntar al recepcionnista - cambrer el camí ideal per endinsar-se a l'Atlas cap a Imilchil, vam començar la marxa. De Seguida vam veure com el paisatge encara era més verd, com més amunt anavem, direcció Sud.
Vam seguir uns 30 km per la carretera de Marrakesh, fins a un trencall que enfilava cap a l'interior, i cap amunt! La Carretera començava a ser dolenta, tot i ser asfaltada, era plena de forats i molt estreta.
Després de força estona pujant, creuant-nos tot tipus de vehicles inversemblants, i passar algun poble...
vam arribar a un coll (Tizi-n-Isly) i vam entrar en una especie d'altiplanicie, i el paisatge va canviar espectacularment!
es formaven noves valls, muntanyes i la vegetació era totalment diferent. Realment començava a ser moooolt bonic! començavem a circular a poc a poc per gaudir dels paisatges, i dels pocs poblets que anavem trobant. Els mes importants eren Cherket, Ouaourioud, i Tassent, abans del llac Tislit i de Imilchil. Pero tornem enrere, doncs la travessa ens va dur per carretera força bona durant moltíssims km, al costat d'un bonic riu, el qual a banda i banda era un continu de camps de conreu i horts, i dones treballant aquests camps, rentant roba i com no, tot de nens perduts per qualsevol lloc. Allí vam començar a notar la pobresa de la zona, les durissimes condiciones en que viuen (som a més de 2000 metres) doncs realment a l'hivern hi ha de fer molt fred!. Realment sembla que tenen de tot suficient per viure, doncs els camps eren verds i conreaven de tot. Els homes se suposa que son comerciant o pasturant les Cabres i demés bestiar.
La cara dels nens, al veure-la de prop, era un Xoc brutal, cares brutes, vermelles i tallades de la sequedat de l'ambient i una expressió molt especial, però tot i aixó, els somriure no trigava a apareixe'ls a la cara. Per desgràcia al final no vam dur roba vella per donar-los, i fou un gran error, doncs una cosa que no oblidaré mai fou la seguent:
El primer cop de tots els que vam parar en una casa a la vora de la carretera, per donar caramels i boligrafs a uns nens, ens va vindre una noia mes gran, amb una enorme cara d'alegria; Però aquesta li va canviar d'una manera molt expresiva i significativa, quan va veure que només els duiem caramels. Va agafar la Gemma de la Samarrete, amb un gest que tots 4 vam entendre: volien roba. Necessitaven Roba! i no duiem res. Els vam dir que no, molt entristits del nostre error, i vam seguir la marxa. No cal dir que en aquell precís moment vam ser conscients que dur Caramels no serveix de res, els nens poden estar contents 5 minuts, però els desgraciem les dents, i no els solucionem cap problema! El seguent cop està clar que durem tota la roba que poguem!
Vam seguir i vam passar mes cases, i algun poblat petit que no sortia als mapes, mentre anavem pujant i pujant mes amunt.
EL paisatge cada cop tenia menys vegetació, i ja començavem a veure les falles i plecs caraterístics de l'Atlas, lliures de tota cobertura Vegetal.
Tot d'una, després de coronar un coll, vam veure a l'esquerra el Llac Tislit, i de seguida vam agafar el trencall per veure'l. Estava mes ple del compte, doncs els camí a trossos era cobert.
Poc després vam seguir vall endins, per una pista en molt mal estat, per intentar veure el segon llac. però encara hi havia molts aiguamolls de les recents nevades, i a mes de mig camí, en un gran fangar, vam donar la volta, no podiem permetre'ns de quedar-nos enganxats! Vam veure un poble bastant gran totalment deshabitat, i a la llunyania, un noi nòmada vestit de dalt a baix de Vermell, amb la vestimenta tipica. Estava pasturant un ramat bastant gran de cabres.
Després de tornar pel mateix camí, fen mes bots que joquesé, vam tornar a trepitjar asfalt fins a Imilchil, poble tremendament conegut perquè totes les vies per creuar l'Atles per aquest Zona, fins a Dades o Todra, passen per aqui. Vinguis des MArrakesh, Kenifra, Midelt, Azrou, etc...
El poble el vam trobar tant encarat al turista, que vam passar de llarg, no ens va agradar gens, i hi teniem moltes esperances. Una mica despres...
Vam arribar a Agoudal, punt on haviem de decidir si anavem cap a Todra o Dades.
Aqui els nens perseguidors ens acosaven una mica massa, però vam decidir finalment parar a dinar en un alberg que hi havia bastant maco. Despres hem vist per internet que es un alberg molt concorregut i conegut per "cuatreros" espanyols i no espanyols també. Era l'Aubergue Ibrahim.
I hi vam dinar de putissima mare! Amanida marroquina, birres (nostres, i que els vam oferir a ells) i Tajin de Pollastre. Tot boníssim, el mes bo dels que haviem provat fins aleshores.
Parlant amb els dos nois que ens van antendre - molt be, per cert - vam decidir anar per Todra, perquè eren les 3 de la tarda i al marroc en aquesta epoca a les 18:30 ja es fa fosc, i teniem 5 hores de pista mes o menys, més 2 hores d'asfalt fins a Boulmane... aixi que si que teniem temps d'arribar, però no podriem gaudir de les vistes dels llocs més impressionants, així que vam anar per Todra. Va ser una decissió difícil, molt raonada, i evidentment, acertada. El pas de Dades tot just feia 4 dies que estava obert, ens van dir.
Llorenç: y como han abierto el paso, hay mucha nieve? con maquinas?
Amic Marroqui: No! turistas franceses! con los 4x4 y las palas! dos dias trabajando!
Mare de deu......veient fotos del pas mes alt, a 2900 m, quina por!
Finalment el pas per todra fou preciós, també, però la zona anterior, venint de Agoudal, encara més, uns paisatges increibles, totalment secs, ni un bri de vegetació!! era impactant. vam assolir uns 2700 metres, que deu n'hi dó, tot i que la pista estava en aquest cas en molt bon estat. Vaig disfrutar especialment dels força km circulant per l'interior un Oued sec, però amb unes pintes de que quan plou, per allí hi ha de baixar mes aigua que pel Llobregat!
Vistes a Dalt de tot. Que per cert, com no, també hi havia algún Bereber venent cosetes!
Despres del coll, comença la llarguissima baixada cap a Ait Hani i tamtatouchte:
Tamtatouchte:
...on comencen les impressionants gorges del Todra. Potser les vam fer al reves que la majoria de la gent, pero trobo que aixi es mes impressionant, doncs vens de la planicie i de cop s'obre una esquerda al terra, creada pel propi riu, i la carretera s'endinsa per aquesta.
Resulta impressionant, doncs cada cop la gorga es mes profunda, les parets mes altes i la sensacio de claustrofobia augmenta! la força del riu, tot i estar sec, es veu clarament per les gran pedres que hi ha en el seu curs i la carretera destroçada a Trams.
A la zona mes turistica, on hi ha tot d'hotels i moltes paradetes de records, la carretera es totalment inexistent, degut a la continua accio destructiva del riu! tenen un pas habilitat, que de ben segur han de treballar amb maquinaria constantment, despres de cada riuada.
Se'ns va fer focs fent un passeig per la zona, aixi que vam agafar el Toyota i vam continuar en direccio Boulmane Dades, on teniem, a prop, una habitacio de 4 reservada en una Kashba Bereber.
Passant per Boulmane, vaig veure el lletrero de l'Hotel Xaluca, on justament aquella nit hi havia allotjats els bons amics Carles i Gemma. Sense pensar-ho gaire, vam anar-hi i aig trucar al Carles. Als 2 minuts ens podiem abraçar, a mes de 2000 km de Casa! Fou molt maco, pero no teniem temps. Vam quedar de veure'ns mes tard, i vam anar a la nostra Kasbha a sopar, que estavem morts de Cansament d'un dia de tants Km!
A l'hotel, primera confusio: ens esperaven el dia abans! no teniem habitacio ni sopar...pero aquesta gent son tan agadables que ens van trobar solucio: van enviarnos a la segona Kashba que tenen, la Kasba Itran II, i vam ser acollits increiblement be per un noi negre, Bereber, que no parlava apenes espanyol ni res d'angles,pero que despres de fer-nos un sopar bonissim a base de cuscus i Tajin, ens va tindre entretinguts, junts amb tot d'amics seus que nomes parlaven Bereber, fins les 2 de la matinaa amb jocs la mar de sencills, pero molt ingeniosos. Val a dir que fou una experiencia molt bonica i que al recordarla se'm dibuixa un somriure a la cara.
l'Endema, vam perdre'ns pel vall de les Roses, intentant trobar l'acces a les gorges del Dades...
