La meva particular Transpirinenca; o com anar de Sant Joan de l'Erm al Pedraforca pel camí més llarg!

Continuació de:

La meva particular Transpirinenca: Primers passos!


Be, la nit va transcórrer sense cap entrebanc, les vaques de bon mati ja campen per la zona i algún que altre 4x4 matiner.


Jo em preparo un bon esmorçaret a base de reposteria i suc, i com no, un café, mentre decideixo per on continuar...



Sabia que volia arribar el divendres a Llançà, però tenia tres dies per davant i només dues etapes de transpirinenca així que vaig decidir fer una mica de volta, per poder fer d'una vegada un camí que li tenia moltes ganes: La pista que va des de dalt de tot del Coll de Pal. El Coll de Pal es un coll que només està asfaltat per la vessant Sud. Des de Bagà són 22 quilòmetres fins dalt, a 2070 metres, i les vistes des de dalt són impressionants, es gaudeix de tot el Berguedá i es divisa perfectament Monterrat, a uns 80 km en línia recta. També es l'inici de l'Ascensió al Puigllançada, una muntanya que em va rebre en la meva entrada als 30 anys, en un dia d'aquells d'autocontemplació... - be, aixó fou un altre dia - i la qual vaig voler conquerir no fent pas la versió fàcil. Aqui ho podeu veure!

Be, per l'altra vessant, s'acaba l'asfalt i comença una pista que només ens deixaràn fer fora de temporada d'esqui, doncs passa per bona part de les pistes d'esquí de Masella. Aquesta pista acaba a l'aparcament d'aquestes pistes, i continuant un altre caminet som a tocar d'Alp. A títol anecdòtic, també permet estalviar-se el tunel del cadí!.

Doncs aquell dia, primer complet de les vacances, vaig decidir anar a fer el coll de Pal, passant previament pel Port del Compte. Toma ya! Volia veure també el forat de la Bofia, lloc que feia anys que recordava d'haver-hi anat amb el meu oncle i que ni tan sols sabia on era. Gràcies a Google en pocs minuts ho vaig saber, i m'ho vaig plantejar per aquest viatge.

Després d'aquests incisos, continuo:
Vaig recollir tot el tinglado, i vaig fer un tomb amb el cotxe per la zona, per coneixer una mica uns camins una mica mes abandonats i macos, vejeu:








A partir d'aquí ja vaig reprendre per la pista de la dreta, la que baixa a Canturri i agafa la nacional 260.





Després em vaig perdre una mica per la riba del riu segre, hi havia una cami al planol, però en realitat es va convertir en un corriol que desapareixia en un atapeit bosquet. així que cules enrere uns centenars de metres, i ja cansat, vaig agafar la carretera de Ponts, per al cap de no res enfilar cap a una altra zona que no coneixia gens: La vall del riu Lavansa. Aquesta és una vall que per accedir-hi des d'aquesta zona cal pujar un coll força alt, doncs la part final del riu abans de desembocar al Segre es un engorjat molt estret, impossible d'accedir-hi. De fet, està molt aillada, rodejada de altes serralades, no té cap obertura, com sol ésser normal. Podeu llegir-ne una mica més AQUI



Aquesta fotografia ja és presa després de fer el Colldarnat, baixant, doncs, cap a la Vall i en direcció Sorribes. Es un refugi que estava tancat, i em va soprendre la fita indicadora.



Després de Tuxén ja vaig deixar la Vall per enfilar cap al coll del Port i les pistes del Port del Compte. allí , després de donar unes voltes, per fi vaig trobar la pista que s'endinsa a l'explanada del Refugi, on havia de deixar el Cotxe per començar l'excursió caminaire del dia, la búsqueda del sant gri...ai no, la busqueda del forat de la Bófia!















Com podeu veure, vaig estar unes quantes hores voltant per la zona, la tranquilitat es tal que no es pot explicar, no hi ha fils d'alta tensió, cap anima humana a prop, ni sorolls...només jo i la fauna del lloc. Una experiència que per mi es molt grata. em va costar molt marxar d'allí, i tot i que eren mes de les cuatre de la tarda i no havia dinat, em costava molt haver de tornar al cotxe.



Finalment vaig escaparme a la vora del precipici per gaudir de les vistes de la Serra de Busa, Sant Llorenç de Morunys, El Santuari de Lord, a sobre d'una curiosa planicie...





Després d'un bon ápat, vaig baixar cap a Sant Llorenç de Morunys, passant per Sant Serni del Grau:







I després de fer un tomb per Sant Llorenç, vaig agafar la carretera per anar fins al trencall del Gr-4 i també camí dels Catars, per agafar el camí que tant m'agrada i que vaig descubrir en una de les primeres rutes que vaig fer, i que es l'obertura d'aquest blog. El camí que passa per Bonner i El Molí de'n Guell. Abans però, vaig intentar accedir-hi per les masies de Llinars, però una cadena m'ho va impedir. La volta, però, per un espès bosc que em recordava Costa Rica!



Finalment, ja era a l'entretingut camí de Bonner:





Les restes del poble i ermita de Bonner: (increible lloc per viure-hi!)






Poc després del molí de'n Guell, em vaig trobar dos guiris que feien a peu el camí dels Bons Homes, un Nordamericà, i una Francesa ¿? pel Berguedà fent trecking, difícil de creure però real! em van preguntar quant quedava per Gósol, i els vaig dir que uns cuatre quilómetres. Jo no els podia dur perquè duia el cotxe ple de trastos, bici, bidons, teca, etc...Els vaig dir que em sabia molt de greu però no hi cabien. Un metres mes enllà, vaig mirar al GPS i vaig veure que en tenien encara per dues hores ben bones, i no quedava més que una hora de llum, així que vaig fer la bona obra del dia. Vaig fer lloc al cotxe i els vaig portar a Gósol, al primer hotel del poble.

Jo, vaig continuar una mica més, però com que ja es feia fosc, vaig deixar per l'endemà la pista de Gresolet a Bagà, i el coll de Pal. Jo també vaig haver de buscar Hotel. Una pista que no duia enlloc, em va menar a un prat amb algunes vaques. Em vaig donar per satisfet amb l'Hotel, i , sobretot, amb les vistes:



Aqui vaig sopar, meditar, i ...a fer nones!

_____________________________________

AQUI TENIU EL TRACK DEL SEGON DIA