jueves, 18 de diciembre de 2008

Ueli Steck parla......

Desde mi punto de vista, fue una decisión muy difícil. A través de la radio, podía oír a Horia y me di cuenta de que tampoco estaba bien, estaba como confundido y empezando a sufrir síntomas del mal de altura también. Así que el día que llegamos al campo 3 pensé que aquel tío tenía que bajar, que al día siguiente estaríamos con Iñaki pero primero tendríamos que salvar la vida de Horia y, entonces, ¿cómo haríamos con Iñaki? Le dije que dejara a Iñaki allí y descendiera, que no sabíamos si al día siguiente estaría como Iñaki y que no podríamos salvarlos a los dos. No quería descender ni dejar a Iñaki allí arriba solo. Y yo lo entiendo. Cuando llegué a la arista, hablé por radio con Horia y le dije: “Por favor, baja y ayúdame, ábreme huella para que pueda llegar más rápido”, porque tampoco soy Superman. Finalmente accedió, dijo que le dejaría algo de agua a Iñaki y que bajaría. Cuando empezó a descender, dijo que ya no podría volver a subir y a mí aquello me pareció perfecto, porque era lo que yo quería realmente, quería que bajara. Para mí también fue muy duro decirle: “mira, deja a Iñaki y baja”, pero era lo mejor porque sabía que los dos estaban enfermos. Cuando me lo encontré, estaba totalmente agotado. Me pidió agua, pero yo no llevaba así que le di un hornillo y le dije: “toma, para que te hagas agua. Voy a ver si puedo conseguir contacto con el campo base”. Se quedó mirando el hornillo y parecía que no sabía lo que era, estaba como confundido y no se podía valer por él mismo para hacerse agua. Así que le ayudé y le di algunas medicinas. Después de media hora, ya estaba un poco mejor y hablaba más claro, porque cuando me lo encontré sólo balbuceaba. Decidimos que yo seguiría para ayudar a Iñaki y que él tenía que descender. Lo único que yo necesitaba era tener contacto por radio para saber cómo iba él, para saber si empeoraba y entonces tomar una decisión, si bajar a ayudarle y luego subir a por Iñaki. No sé… Después de unos 10 minutos, volví a hablar con él y estaba mucho mejor, estaba bajando muy rápido. Me preguntó qué era lo que tenía que hacer y le dije que llegara al campo tres y que allí ya Simon le ayudaría.

5 comentarios:

Juanete dijo...

Llevar el cuerpo al límite tiene consecuencias así que cuando firmas el contrato con la aventura has de ser consciente que hay situaciones que te llevan al camino de lo irreversible. Hay quién vive con ello continuamente y los hay que vivimos en tarta de fresa con el mismo adverbio.

Fins desprès!

Montserrat dijo...

Vaig escriure un comentari en aquest article i ja no hi és!

dunesdesorra

Llorenç dijo...

En el blog original, vols dir, Montserrat, o en aquest blog?
En el blog original a mi sempre em borren els comentaris que hi escric. és un tant curiós. Si és en el meu, jo no he fet res!

Montserrat dijo...

Hola LLorenç, jo ho vaig escriure aquí mateix.

És igual, demà si puc el tornaré a escriure.

dunesdesorra

Montserrat dijo...

Hola aquest escrit m'ha fet recordar la nit que va sonar el telèfon a casa meva i una veu desconeguda em va dir: -Vostè és la senyora tal?, Doncs jo sóc el Sr. cònsul d'Espanya a Bolívia i la truco per fer-li saber que el seu marit està ingressat a un hospital de La Paz amb un principi d'edema pulmonar i cerebral, però no es preocupi perquè està en les mans del millor especialista de La Paz en aquest tema.

Em vaig quedar d'una peça, l'ensurt va ser impressionant

El Sr. Cònsul es va portar molt bé i des d'aquí li agraeixo, em va donar el seu telèfon perquè el truqués sempre que fos necessari i així va ser. Vam haver de parlar algunes vegades més, amb ell i amb la seva secretària, que va ser igual d'amable. Entre altres coses em van proporcionar el telèfon de l'hospital perquè pogués parlar amb ell.

El meu marit tenia el bitllet de tornada per al cap d'un mes i necessitava perdre alçada urgentment. La Paz no és un bon lloc ja que està a gairebé 4.000metres.

Aquest senyor em va trucar i em va dir que a l'aeroport li asseguraven que no hi havia bitllets per adelantar el vol, però que ja podia estar tranquil.la perquè de bitllets...n'hi haurien.

I tant si n'hi van haver! Per ell i pel seu company! Un cop estabilitzat va tornar cap a casa.

Els avions estan pressoritzats a 2000m, per tant, només el canvi a l'ambient de l'avió ja el va fer trobar molt millor. Llavors hi va haver diferents escales, cadascuna a nivell més baix, inclosa la de Miami, arran de mar.

Quan el vaig anar a buscar a l'aeroport tota preocupada i el vaig veure arribar, semblava molt cansat però segons ell el cansament venia més de les trenta dues hores de viatge que del que li havia passat.

Un cop a casa va dormir més de vint-i-quatre hores seguides. Jo ja em començava a preocupar i tot, però quan es va despertar, la veritat és que ja tornava a ser el de sempre, feia bona cara i es trobava la mar de bé.

Vam tenir sort que tot va quedar en un ensurt, i si li pregunten sempre diu que no va ser res, que no estava tan malament, i que es recorda més de la por que va passar baixant del camp base montant un burro
a pèl, agafat fortament
amb una mà a la crinera i l'altra a la cua perquè l'animal en qüestió s'ajupia a menjar justament a les voretes del barranc,amb la qual cosa s'hi veia daltabaix!

La seva sort va ser que al camp base hi havia un noi de Saragossa que aquell mateix dia havia de baixar, que era metge especialista del tema. A més portava medicació i ja n'hi va començar a donar. Va baixar amb ell i no el va deixar d'atendre en tota l'estona. Un cop a baix, van deixar el burro i van tenir la sort que hi havia un tot terreny que els va portar a tota carrera a La Paz.

No es va perdre gens de temps i a més atès per un metge des del principi. Va tenir molta sort!

Ell sempre diu que no n'hi havia per tant, però el seu company explica altres coses! Es va trobar malament a gairebé cinc mil metres d'alçada, semblava confós i desorientat, deia coses que no tocaven, com que estava nevant i no era així.

Al cap de dos anys es va treure l'espina. Va tornar al mateix lloc i després d'una bona aclimatació va fer un cim de 5.300 metres sense cap mena de problema.

Està explicat aquí:http://www.foro4x4.com/foro/index.php?topic=15565.0

dunesdesorra