Aixi va començar el que 5 dies desprès seria el meu primer 3000, la llarga i cansada ascensió al Monte Perdido...
Però tornem enrere!
La proposta venia en un mail de la Sonia, parella de l'Angel, companys d'aventures en 4x4 habitualment, amb qui de tant en tant també fem alguna caminada.
El mateix dia trucava a la Sonia perquè m'ho expliquès i el divendres l'Angel ja m'ho confirmava: marxavem dissabte al mati amb una altra parella, en Pascual i la Cristina, tots 5 i les 5 motxilles, junt amb en Burns, un Fox Terrier gegant preciós, dins de la Vito de'n Pascual.
Desprès de 5 hores de viatge, parada inclosa per fer un esmorçar abundant, i alguna que altra anecdota, arrivavem a Torla, on desprès de consultar al centre d'informació del parc d'Ordesa i al noi de la botiga d'esports, finalment llogàvem grampons i piolet per afrontar amb seguretat la famosa "escupidera" del tram final d'ascensió al Monte Perdido. Jo no les tenia totes, doncs havia estat documentant-me el dia abans per internet i la cosa pintava malament, molta neu, i la gent experta aconsellant a "novatos" deixar l'intent del Monte Perdido per una altra epoca, si no es tenia experiencia en l'us del Piolet i els Crampons. De totes maneres feia dos dies que el sol picava de valent, i la neu, pel que ens havien dit havia d'estar en condicions excel.lents, força dura però sense arribar a ser Gel.
Com ja he dit, ja amb els grampons, enfilem la carretera que mena al parking de la vall d'Ordesa. Ple a Vessar! A les 14:30 comencem amb els preparatius, organitzar motxilles, repartir el menjar i a les 15:00 començavem a caminar cap amunt per la pista que mena a les Gradas de Soaso i la Cola de Caballo, dues formidables Cascades. Alçada de sortida, 1320 metres.
Anem passejant i no passa ni una hora que el cami comença a enfilar amunt i amunt, fent una serie de revolts, sort del bosc i la ombra, perquè el Sol pica de Valent!.
Passem una formidable fageda, dues fonts, i mica en mica el bosc es va obrint i veiem l'increible espectacle de les parets de prop de 500 metres de la vall d'Ordesa a banda i banda del riu, per les quals, degut a les ultimes plujes, davallava una enorme quantitat d'aigua cada centenar de metres aproximadament.
Al cap d'un parell d'hores ja arribem a les Gradas de Soaso, impressionant espectacle de la natura, i el pes de les motxilles ja ens te a tots les espatlles destroçades, calculem que portem uns 15 kg al damunt cadascú, entre tenda, sacs, menjar, estris de cuina, gas, roba, grampons i Piolets. I Aigua, evidentment!
Una hora mes tard, i despres de passar fugaçment per la Cola de Caballo:
ens trobem al capdavall de les Clavijas de Soaso, un pas molt inclinat, d'una certa dificultat on es tracta de grimpar muntanya amunt amb l'ajuda d'uns pitons de ferro i unes cadenes. La foto no és nostra.
Es veu que a primers de segle 20 els Caçadors acorralaven als Cervols i Isards al Circ de Soaso però aquests se'ls escapaven muntanya amunt per aquest pas, i els caçadors no els podien seguir, amb el pes que duien a sobre i els Rifles. Aixi que varen encarregar al cerraller de Torla que instal.lés uns pitons a la paret, per poder pujar mes facilment i evitar el risc de caure barranc avall. El pas de les clavijes de Soaso no és dificil, però cal ser valent perquè si mires avall el desnivell fa força por, i amb tot el pes de les motxilles, costa força fer els llargs passos verticals que et demana la roca!
Per la zona hi ha dos pasos mes amb clavijes, i molt mes perillosos, com son les de Cotatuero i les de Carriata. Jo no crec que em poguès atrevir a fer aquest dos, despres de veure'n fotos per internet.
Un cop superades les clavijes, no sense algun problema de "pes", i donant un cop de ma al Burns, les vistes sobre la vall d'Ordesa son increibles:
El sender a partir d'ara va enfilant amunt, sense massa pendent però sense pausa, amb unes vistes impressionants tota l'estona, i aigua per tot arreu, es nota molt les recents plujes. Finalment el Refugi de Góriz, a 2200 metres, on varem arrivar dues hores mes tard, pels volts de les vuit del vespre.
El refugi com ja ens havien anunciat, es ple a vessar, i pels voltants hi ha unes 20 tendes de campanya, inclosa la nostra, que muntem en pocs minuts.
La Cris, l'Angel i la Sonia preparen un fantastic Cuscus que degustem asseguts en rotllana, al costadet de la Tenda, tot aguantant el fred que comença a fer i xerrant una bona estona.
En un d'aquests moments ataquem a preguntes un noi que passeja per alli, ens comentar que ells han fet cim avui, i que les condicions de la neu són optimes, que es una manera preciosa de fer cim, molt més fàcil que a l'estiu - amb tota la calor i el patir de la tartera - doncs ara es menys agotador. La neu és dura per tant els grampons es fixen perfectament a aquesta, i hi ha una traça molt ben marcada.
Aixó a mi particularment m'anima moltissim i començo a veure possibilitats de fer cim, fins ara les meves pors eren evidents, amb arrivar al llac en tenia mes que suficient, de fet anava comentant als amics que havent arribat al refugi ja em donava per satisfet, i tot el que aconseguís de més, seria una gran satisfacció.
Poc despres ja anem a fer nones, en una situació un pel dificil i divertida, 5 persones en una tenda de 4, tots apilats i els 3 del mig que s'escolaven avall per la porta que varem deixar oberta per tindre una mica de ventilació amb tanta gent. No us imagineu com arriben a relliscar els sacs sobre dels aïllants! Són les deu de la nit i aqui dalt encara es lleugerament de dia, també per ser dia 22 de juny, una de les nits mes curtes de l'Any.
A les sis en punt sona el despertador, ningú tret del Burns ha aconseguit dormir gaire, entre l'apretament, la calor i els nervis, a part de dormir en un terra a 15º d'inclinació!
Sortim fora, ja hi ha tendes plegades i muntanyencs enfilant amunt.
Nosaltres, a les 7 en punt comencem a pujar, tal com ens haviem proposat.
En un principi la pujada es força dura, totalment fora de cap sender, improvitzant i pujant en direcció al Llac Glaçat, que sabem mes o menys on és. De totes maneres, es ple de gent que va fent amunt, i, evidentment, gairebé tothom va a fer el Perdido. El terreny es una mescla d' herba de muntanya, pedres, rocs enormes i algun tallat a mode de terrassa que hem de superar fent-nos valer de petites dosis d'escalada.
Al cap de ben poc apareixen els primers nevers, al mateix temps que per fi, les cames entren en calor i agafem el ritme. A mi particularment m'ha costat força aquesta vegada agafar el ritme, tant de respiració com de cames, aixó de començar de bon principi amb pendents de 25º es nota i força!
Els dos primers nevers son curts, i ens serveixen per anar provant l'adherencia i condicions de la Neu, encara no son les 8 am, fa 2 hores que es de dia però ni rastre de la llum del sol directe. La neu es força dura, i es va pujant molt be. El tercer never que trobem ja es definitiu, darrera d'ell ja tot es neu i mes neu, la vall es torna un "tot" blanc i es veu alguna cascada que cau de sota el cilindre del Marboré. Som a la Ciudad de las piedras, jo calculo que caminem sobre uns dos o tres metres de gruix de neu, doncs el terreny es veu tot regular, en un lloc on hi hauria d'haver rocs enormes caiguts de la paret de la dreta segons pujem. Aquest tram es poder el mes llarg, triguem ben bé mitja hora en fer-lo, amb una o dos paradetes incloses de breus segons. al final un petit mur de roca i comença un nou never, ja enorme. En un petit punt la pendent es força dura, pero seguim sense grampons, doncs tampoc hi ha mes perill que relliscar avall uns quants metres, i haver de tornar a pujar!
Mes amunt ja veiem el revolt que fa el cami cap a l'esquerra, per assolir l'Ibon, o llac glaçat, punt on neix la famosa Escupidera, i el tub del cilindre del Marboré. també per aqui es pot passar a la vall de Pineta pel coll del Cilindre.
Es moment de parar per descansar una mica, menjar alguna xocolatina i barreta energetica, i posar-nos els grampons. I cap amunt! som a 3000 metres, nomes queda la escupidera i el darrer tram del collet al cim. Però no faig ni 3 pases que se'm gira el grampó del peu dret. Maldició! a més anava l'ultim del grup, i li dic a la Cristina que continui que els atrapo de seguida...error...seria la 1º de 5 o 6 vegades que vaig tindre que treure-mels, tensar be les corretjes i tornar a posarme'ls. Inclus els canvio de mida, el problema es que se'm queda un pel curt, i la sola es cavalca sobre el "tope" del taló. Els meus companys se m'escapen per l'escupidera, com que va fent diferents cornisses no veuen que em quedo enrere, i jo tampoc els aviso de que m'esperin...jo calculo que perdo vora tres quarts barallantme continuament amb aquell troç de ferro.....
Arrivo al primer sortint, aquest primer tram ni em canso, doncs vaig tota l'estona barallant-me amb els grampons, no puc ni disfrutar ni patir de la pujada! Pero aqui ja es diferent, el que fins ara era un tub de neu dura, es converteix en una pendent lateral d'uns 35º, també de neu dura, on no s'admeten relliscades.
El perill esta al final de la neu, una caiguda vertical de 200 metres, mort segura. Em prenc el meu temps, m'ho rumio, no les tinc totes però penso...què carai? si puja tothom perque jo no he de poder? nomès cal prestar atenció i asegurar les passes! em poso be els grampons per enesima vegada, fent un canvi de disseny del lligam amb les corretjes. Faig unes fotos a un matrimoni que m'acompanyarà ja fins al cim, doncs els meus companys ja deuen ser molt més amunt. Pateixo per ells doncs poder pensen que he tornat enrere, i més tard constato que em van esperar una mica, però que no sabien pas si venia o havia tornat enrere. Aixi doncs, enfilo, tot concentrat, la famosa escupidera, sense deixar de pensar en ma mare si em veiés aqui!
El que faig es agafar be el piolet i anar fent un pas, clavar piolet, un altre pas, clavar piolet...tal com havia vist a tants documentals del K2 i l'Everest, però enlloc de 70º d'inclinació, només n'hi ha 30....Rapidament noto l'alçada, ja són més de 3100 metres i l'aire es fa mes dificil de respirar. Per sort el temps és impecable, res de vent ni nuvols, el sol ens acompanya tota l'ascensió. Em passa el matrimoni de la foto, van un xic més rapid, mes aviat per el meu vertigen i la necessitat d'assegurar be tots els passos, que no pas pel cansament. Ben aviat ja soc gairebé dalt, la gent que baixa es va apartant, l'ambient es cordial, d'ajuda general i educació. A més ens va donant ánims, ja sembla que queda ben poc.
L'ultim tram abans del collet fa un petit gir cap al nord, la pendent queda d'esquenes i almenys no hi ha la sensació de perill. Aqui em trobo els meus amics que ja baixen, es sorprenen i em pregunten, els dono una petita explicació del retard, i em passen la camera per poder fer-me fotos al cim, ens despedim.
Aquest ultim tram es molt pendent i es fa dur, m'aturo uns segons cada poques passes, fins que la pendent es suavitza i arribo al coll, on em trobo el matrimoni, ens fem alguna foto mes, em trec el gersei de llana del qual n'estic fins els collons - quina suada - i m'acabo l'aigua, he vegut mes d'un litre per fer 300 metres de desnivell...deu n'hi dó. M'atanso a la cara nord per intuir la Glacera, però tinc ganes d'arribar a dalt, aixi que ho deixo estar i carrego la motxilla a l'esquena i enfilo amunt, només queda una llengua de neu trepitjada i estovada pel sol, 50 metres i el Cim. Em despedeixo del matrimoni, estàn esperant una companya, es una dona d'uns 60 anys calculo, que l'he tingut ben a prop darrera meu durant tota aquesta ultima ascensió. impressionant!
L'ultim tram, per contra, se'm fa ben curt, ja soc dalt! son dos quarts de dotze, les vistes...que dir, impressionants! de seguida arriba el matrimoni, ens fem força fotos els uns als altres i gaudeixo uns deu minuts del cim. Quan marxo arriva la senyora gran.
La davallada no té gaire a explicar, tret d'un petit ensurt, una relliscada d'un metre o menys, que no em deixa ni espantarme, tant bon punt m'adono que rellisco, ja he parat, a més, el pas de la gent ha creat una petjada tant profunda que ens arriba al genoll. Efectivament, l'Efecte del Sol i el pas de la Gent ha marcat molt mes la traça, que no pas ho estava fa una hora! l'ultim tram abans del llac el faig grimpant, ja no hi ha perill, i tinc 4 persones i un gos esperant-me!
Un glop d'aigua, i avall a sac! aixó els dic a en Pascual i la Cristina, i s'ho agafen tant en serio que es posen a correr literalment per la neu! Els perdo en questió de segons, però al final els mantinc la distancia. La neu ara és molt tova i fa de molt mal correr o caminar, l'esforç es gran doncs has de fer passos absurds aixecant tota la cama. Em sento una mica idiota caminant aixi!
Mes endavant me'ls trobo parats, ens reagrupem, per atrapar de seguida la Sonia, que havia començat a baixar abans, i l'Angel, finalment. L'ultim tram ja sobre pedra enfangada i herba es fa mes facil que per la neu. Les botes, però, comencen a fer mal despres de tantes hores caminant.
Arribem al campament vora les dues de la tarda, recullim rapidament la tenda i reorganitzem les motxilles, al mateix temps que fem un petit mos, pa amb tomaquet, formatge i embotits. Una hora despres, comencem el pitjor de tot el cap de setmana, la llarga travessa fins al parquing, mes de 3 hores de caminada sota el sol de la tarda, cansats i amb els peus destroçats per les botes. Encara ens queda travessar el riu, glaçat i amb força corrent, tasca que no esdevé pas fàcil. Jo estic a punt de perdre una bota corrent avall pel riu, hagués estat una catastrofe! per sort cau a un metre, no més, de la vora contraria, quan les havia tirat per passar descalç.
La tornada es fa pesadissima, però cap a quarts de set arribem a la Vito. Borratxera d'isostar - ho vaig pagar car mitja hora mes tard, en una indisposició ja a la carretera - i canvi de roba, tirem les motxilles al maleter i ens fem la ultima foto de grup.
Queden 5 hores de cami cap a casa, no tenim ni ganes de parar a sopar, en una benzinera comprem uns nestea frescs i ens acabem el pa, amb fuet. Ja a mitjanit arribem a Casa.
Quin gran record guardaré durant molts anys, d'aquesta bonica excursió i ascensió al meu primer tres mil!
Gràcies amics per brindarme aquesta oportunitat!
i fins la propera!
1 comentario:
Ke guapo Llorençs! m'ha agradat molt llegir la teva aventura al Monte Perdido. Algun dia m'agradaria fer algo així.
Salut!!
Santi, alies "Peuxapa"
;)
Publicar un comentario